 |
|
| |
| ‘Per què fem aquesta jornada’ |
| |
 ARTUR
MAS
Secretari General de CDC i president de Convergència i Unió. Com
a conseller en cap del Govern de Catalunya, l’any 2002 va viatjar a Costa
d’Ivori. Era el primer viatge d’alt nivell de la Generalitat a l’Àfrica
negra i Mas el plantejava “com un reconeixement a la feina dels cooperants
catalans”. Allà va inaugurar l’Hospital Catalunya a Bouaké,
que s’enquadrava dins un pla estratègic del Govern –amb d’altres
organitzacions internacionals- a favor de la cooperació sanitària
amb Àfrica. En aquell moment va adquirir un compromís “Si
sóc president de la Generalitat, viatjaré almenys una vegada a
l’any a l’Àfrica”. A l’oposició, no ha
deixat de viatjar al continent. El juliol del 2008 va visitar Senegal on va conèixer
la realitat de la immigració il·legal i de les pasteres. També es
va entrevistar amb el president del país, Abdoulaye Wade, que li va explicar
els seus plans a favor de l’extensió de l’agricultura i, especialment,
la voluntat africana de “Emigració Zero”. En l’àmbit
de la família liberal europea, ha defensat el concepte de “immigració circular”,
que ha de permetre que africans que han vingut a Europa puguin retornar als seus
respectius països i, així, col·laborar en el seu desenvolupament. |
|
| |
 CARLES
LLORENS
Secretari de Relacions Internacionals de Convergència. Es manifesta “ignorant
en relació a Àfrica, però molt interessat en el futur del
continent”. Col·labora amb l’Àfrica Liberal Network
i, en nom de Convergència, manté contactes bilaterals amb diversos
partits africans, des de Costa d’Ivori fins a Burkina-Fasso, però especialment
amb el Partit Democràtic del Senegal. Molt implicat a favor de l’oposició democràtica
de Guinea Equatorial, el febrer del 2008 va participar en una campanya electoral
a favor d’Acción Popular de Guinea Equatorial. La seva presència
no va modificar el més mínim el stato-quo sota la Dictadura d’Obiang
i el partit opositor va continuar sense entrar en el Parlament. Tot i això,
persevera en favor dels demòcrates de l’antiga colònia espanyola. |
|
| |
| ‘Ser africà: una visió del món’ |
| |
 GUSTAU
NERÍN
Antropòleg català i professor de la Universitat de Montpeller.
Durant 15 anys ha anat i vingut de Guinea Equatorial, on ha viscut durant els
darrers tres anys. Allà ha treballat de professor a la Universitat Nacional
de la Guinea Equatorial, al Centre Associat de UNED de Bata. Aquest contacte
amb l’ex-colonia espanyola li ha permès especialitzar-se en l’estudi
del colonialisme espanyol a l’Àfrica. Com a tal, ha publicat diversos
llibres: Guinea Equatorial, història en blanc i negre, El imperio
que nunca existió, La guerra que vino de África, La secció femenina
de falange en la Guinea Espanyola...D’aquesta línea
investigadora, el seu llibre més conegut és Un guàrdia
civil a la selva (La Campana). Explica la colonització de l’interior
de Guinea, fent un seguiment del tinent Julián Ayala, un personatge que
de 1921 a 1931 es va distingir per la violència dels seus mètodes
per a sotmetre als indígenes, especialment els osumu, contra els que va
practicar una repressió que bé pot ser considerada genocidi. La
seva obra major i en la qual ja no fa història, sinó pròpiament
antropologia, és, però, “L’antropòleg a l’olla” (La
Campana, 2008). Amb una prosa fantàstica, ens descobreix una Àfrica
autèntica, on tan es pot menjar gat com simi o cocodril. Al llibre, però,
els africans són persones amb nom i cognoms, i no estereotips, i que és
Nerín és un europeu que s’acosta als africans com molt pocs
europeus que viuen a Àfrica ho fan. De “L’antropòleg
a l’olla” s’ha dit que és “una expedició a
la cultura de Guinea a través del menjar que competeix, en coneixement
del lloc i en sentit de l’humor, amb les obres de grans cronistes anglo-saxons
gens innocents com Nigel Barley, Redmond O'Hanlon o el mateix Marvin Harris”. |
|
| |
 Josep
Maldonado
Senador
per CIU i president de la Fundació Esport Solidari Internacional,
una ONG que pretén ajudar a sortir de la marginació i de
la pobresa i que, a través de l’esport, procura que
infants i joves es realitzin com a persones. A l’Àfrica hi
treballa especialment i, així, la seva feina ha permès construir
camps de futbol, donar beques o lliurar material esportiu a Senegal, Guinea,
Camerun, Congo, Etiòpia, Namíbia, Costa d’Ivori, Serra
Lleona, Botswana... Més enllà de la feina a la ONG, Maldonado
es un gran coneixedor del continent, que ha recorregut intensament. Així és,
segurament, el convergent que millor coneix Àfrica. |
|
| |
| Cooperació i empresa: dues cares d’una mateixa
moneda |
| |
 RAMON
FRANCOLI
Mestre, que ha estudiat Sociologia i Filosofia i Lletres, després
de ser director de diverses escoles dels escolapis, va ser Secretari General de
l’Escola Pia de 1998 al 2006. Des de llavors és gerent de la Fundació Educació Solidària,
que és una ONG impulsada per aquesta ordre. Els escolpais, històricament,
han estat presents en diversos països on han portat l’educació i
els seus mètodes pedagògics. És històrica la seva
implantació a llocs com Cuba o Mèxic. A l’Àfrica porten
més de cianuanta anys treballant en diferents escoles de Senegal. Així,
aquesta Fundació impulsa projectes tant a Amèrica: Bolivia, Guatemala,
Cuba, Mèxic, com a països africans com Senegal o Camerún.
Responsable de canalitzar la solidaritat escolpaia catalana cap a aquests països,
Ramon Francolí té una experiència personal de treballar
sobre el terreny: formador de la Escuela de Verano para Educadores de La Havana
el 2004, dels “Cursos de verano – Centro de Recursos Akaltik- Tactik” a
Guatemala el 2008, de l’Escola Monitors de Lleure- Mexicali (Baixa Califòrnia),
també ha fet aquesta tasca de formador de Responsables de Projectes a
la Casa Formació Escolàpia, a Yaoundé, Camerún. Ha
publicat també en diverses publicacions del món educatiu( Guix,
Quaderns de Pedagogia, Escola Catalana...). |
|
| |
 PEDRO
ALONSO
Va néixer a Madrid el 1959 i va estudiar medicina
a la Universitat Autònoma de Madrid. Acabada la carrera, se’n
va anar a treballar al Centre del Consell Britànic d’Investigació Mèdica
a Gàmbia. El 1986 es va incorporar a l’Escola d’Higiene
i Medicina Tropical de Londres. Després d’uns anys de formació a
Anglaterra, va tornar a l’Àfrica. Des de Gàmbia va
presentar treballs sobre malària, hepatitis B i sida. Un dels seus
treballs més rellevants va ser a principis dels 90, quan va demostrar
que l’ús de mosquiteres impregnades d’insecticida reduïa
moltíssim el risc de patir malària, i va evitar així milers
de morts. En aquella mateixa època, l’Hospital Clínic
de Barcelona va decidir crear un servei d’epidemiologia i va acceptar
ser-ne el responsable si li permetien seguir amb els seus estudis de medicina
tropical. Des del Centre de Salut Internacional de l’Hospital Clínic-Universitat
de Barcelona, va impulsar la creació del Centre d’Investigació de
Salut de Manhiça (CISM) a Moçambic. El centre permetia realitzar
treball de camp i fer formació als metges moçambiquesos.
Aquest centre està coordinat per l’Hospital Clínic
i rep finançament de l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional.
L’octubre del 2007, Pedro Alonso va presentar les proves d’una
vacuna contra la malària que havia demostrat la seva eficàcia
en infants africans. |
|
| |
 PABLO
MARTIN CARBAJAL
Nascut a Santa Cruz de Tenerife el 1969. Va estudiar Ciències Econòmiques
a la Universitat de La Laguna. Un cop finalitzats els estudis va treballar com
a becari a Paris i Brussel·les i com a cooperant a Armènia i Geòrgia.
Al 1997 va tornar a Tenerife i va començar a treballar en el Departament
de Comerç Exterior de la Cámara de Comercio
de Tenerife. El 2002 endega AfricaInfoMarket, un projecte de les cambres
de comerç i del govern canari que impulsa l’aproximació a
l’Àfrica basat en tres pilars fonamentals: empresa, cooperació al
desenvolupament i cultura. Aquest projecte, així, desenvolupa importants
xarxes entre Canàries, Marroc, Mauritània, Senegal i Cap Verd.
Des del 2007 ocupa el càrrec de director general de Relacions amb Àfrica
del Govern de Canàries. Ha estat guardonat pel primer premi del concurs
de relat breu de Cajacanarias (2002). Ha escrit la novel·la Tú eres
azul cobalto (2006) |
|
| |
 Miquel
Sabater
President
de la Sectorial de Cooperació i Desenvolupament de Convergència
Democràtica de Catalunya. És fundador de la Secció de
Diversitat cultural i Codesenvolupament de l’Institut d’Estudis
Ilerdencs i ha treballat amb el grup de recerca sobre Interculturalitat
i Desenvolupament (GRID) de la Universitat de Lleida. És president
del Col·lectiu Multicultural Arc de Sant Martí i, el 2007,
va coordinar les Primeres Jornades de Cooperació Empresarial: “Àfricatalunya”,
organitzades per Cambra de Comerç de Lleida. |
|
| |
| Entre l’emigració zero i la immigració circular |
| |
 OUMAR
DIALLO
Comunicador i director de la revista Wanàfrica. Va néixer al Senegal
i des del 1994 viu a Catalunya. Parla quatre llengües, d’entre les
quals hi ha el català. President de The Áfrican Network Communication.
Ha participat i dirigit entitats africanes a Catalunya. |
|
| |
 MBAYE
BABACAR GAYE
Nascut al 1970 a Kaolack (Senegal). Des del 1996 viu a Catalunya. És
vicepresident de l’Associació Catalana de Residents Senegalesos
i secretari general d'Associació Residents Africans a Catalunya. Col·labora
amb l'Ampa del col·legi dels seus dos fills i és membre del consell
escolar de la mateixa escola "CIEP Àngel Baixeiras". És
director de l’Àrea per Àfrica Subsahariana de la Sectorial
d’Immigració de Convergència. |
|
| |
 JOSÉ LUÍS
NVUMBA
Advocat guineà, exiliat a Catalunya, fill d'un dels fundadors del MONALIGE
(Moviment Nacional d'Alliberament de Guinea Equatorial). Després dels
estudis realitzats a Espanya, el 1986 va retornar al seu país. Teodoro
Obiang el va empresonar el 1992. Després de sortir de la presó,
gràcies a la intermediació del Govern espanyol, es va exiliar.
Ha estat un destacat militant de Convergència Para la Democracia Social
(CPDS) de Guinea Equatorial, el partit socialista guineà de Plàcido
Micó. Advocat de l’Associació Catalana de Solidaritat i Ajuda
als Refigiats, (ACSAR) s’ha convertit en un expert en asil polític,
que ha col.laborat amb el Congrés en la redacció de la nova Llei
d’Asil Polític. |
|
| |
 YAYI
BAYAM DIOUF
També coneguda com ‘Mare coratge’ per la seva lluita contra
l’emigració il·legal. Arran de la mort del seu fill
de 26 anys a bord d’una pastera que emigrava il·legalment a les
Illes Canàries, Yayi Bayam Diouf va fundar el març de 2006 un Col·lectiu
de Dones contra l’Emigració Clandestina, que actualment agrupa gairebé 400
dones que han perdut també els seus fills i/o marits mentre intentaven
emigrar. Aquest col·lectiu, amb seu a Thiaroye-sur-mer, prop de Dakar
al Senegal, té la finalitat d’evitar que els joves arrisquin la
seva vida emigrant i puguin trobar feina en el seu país. Entre d’altres
activitats, el col·lectiu de Dones contra la clandestinitat fa campanyes
de sensibilització a les platges de Senegal, promou activitats que generin
rendes als joves, i crea associacions que promouen el missatge ‘No marxeu’.
La tasca de sensibilització contra l’emigració clandestina
que ha promogut Yayi Bayam Diouf compta actualment amb més de 60 associacions
de joves, d’entre 25 i 30 anys que tenen com a finalitat que aquests joves
puguin obrir-se camí en el seu país d’origen i no arrisquin
les seves vides. Cal destacar, a més, que el coratge i l’empenta
de Yayi Bayam Diouf ha fet que la seva lluita es conegui arreu del món
amb les seves estades a diferents països, tant de l’Àfrica
com d’Europa, per donar a conèixer la realitat de l’emigració il·legal
i les seves conseqüències. A Thiaroye-sur-mer l’han visitat
diverses personalitat internacional, des de Ségolène Royal a Maria
Teresa Fernández de la Vega, totes preocupades per l’emigració de
les pasteres. El juliol del 2008, la Mare Coratge i més de cent dones
del seu col·lectiu van rebre també a Artur Mas. Actualment, el
Col·lectiu de Dones contra l’Emigració Clandestina treballa
en alguns projectes amb la Fundació Esport Solidari Internacional que
presideix Josep Maldonado. |
|
| |
 Àngel
Colom
Nascut
a Pruit, a la comarca d'Osona, el 1951, entra en política a finals
de la dictadura, formant part de l'Assembla de Catalunya. Havia començat
ja abans en trobades de joves, grups no-violents i de suport als objectors
de consciència, impulsor de la Marxa de la Llibertat (1976), impulsor
i portaveu de la Crida a la Solidaritat, en defensa de la llengua, la cultura
i la nació catalanes (1981 i fins al 1986). Una part important,
doncs, de la seva vida política la realitza des de la societat civil,
des de l'associacionisme...
Elegit diputat del Parlament de Catalunya el 1988. Ho és fins al 1999,
essent senador en representació del Parlament, els tres últims
anys. Secretari general d'ERC del 1989 al 1996. Al Senat espanyol és
membre de la Comissió d’Exteriors, participant en diverses missions
d’observació internacional: Algèria, OTAN, conflictes als
Balcans, etc. Com a diputat al Parlament de Catalunya va ser observador, l’any
1989, al plebiscit de Xile on el dictador August Pinochet va perdre democràticament.
Entra a militar a CDC l'any 2000. A començament del 2003, és nomenat delegat
del Govern de la Generalitat al Marroc, amb seu a Dar al-Bayda (Casablanca).
Fins al seu tancament, a principis del 2004. Continua el període d'allunyament
de la política activa. Per Pasqua de l'any 2008 torna a Catalunya i inicia
la col·laboració amb la Fundació Catalanista i Demòcrata
Trias Fargas, essent un dels coordinadors de l'àmbit de ciutadania, diversitat
i catalanisme. Comença la militància activa al si de Convergència.
Des de la celebració de la Convenció Nacional Sectorial Constituent
el setembre de 2008 és el president de la Sectorial d'Immigració de
Convergència. |
|
| |
| Conferència de cloenda |
| |
 ALIOU SOW
L’actual ministre d’Administracions i Descentralització del
Senegal va néixer l’any 1975 a Kafrinne i, així, és
bon representant de la jove generació del Parti Democratique Sénégalais,
el partit liberal d’aquell país. Periodista de formació,
es va doctorar en lletres amb una tesi titulada La question des relations
raciales en Afrique du Sud: enjeux et mécanismes de l’apartheid
et son impact sur la condition de non-Blanc. Va ser elegit diputat el 2001,
per esdevenir l’any següent ministre de Joventut. Persona de confiança
del president Abdoulaye Wade, ha estat també ministre d’Ocupació.
Val la pena d’afegir que, en el context africà, el Parti Democratique
Sénégalais resulta un autèntic referent, que ha reforçat
la vella condició de país democràtic del Senegal i que des
del 2001, malgrat totes les dificultats, està lliurat a un projecte de
desenvolupament econòmic i social del Senegal. |
|
| |
 LOUIS
MICHEL
Diputat al Parlament Europeu, ha estat comissari europeu de Desenvolupament i
Ajuda Humanitària del 2004 al 2009. Nascut el 1947 a Tienen, Bèlgica, és
una de les personalitat més destacades del Mouvement Réformateur,
el partit dels liberals valons. Com a tal, ha estat diputat del Parlament Belga,
senador, viceprimer ministre, ministre d’Afers Estrangers, ministre de
Reformes Institucionals i president del Consell Regional Való. Ja en política
europea, ha estat vicepresident del ELDR Party, comissari europeu per la Recerca
i comissari europeu de Desenvolupament i Ajuda Humanitària. Aquesta darrera
experiència li va permetre redactar Afrique-Europe: l’indispensable
alliance, un llibre ple de sentit comú i agudesa, on planteja Àfrica
es converteix en un soci indispensable d’Europa de cara a afrontar els
reptes del futur. Lluny de tots els tòpics sobre Àfrica, és
un document que s’ha de tenir en compte i que confia en l’Àfrica
com un continent carregat de futur. |
|
| |
 JORDI
PUJOL
President de Convergència i ex-president de la Generalitat, Jordi Pujol
ha reconegut en diverses ocasions no conèixer Àfrica i ha lamentat
també que els seus periples pel món no l’hagin portat mai
per l’Àfrica subsahariana. En contrast és un gran coneixedor
del Magrib, al qual ha viatjat freqüentment als seus països i que hi
ha portat Catalunya. I fou, de fet, un dels primers polítics europeus
en defensar aferrissadament la necessitat de fer polítiques mediterrànies.
Ens els darrers anys ha mostrat, però, un creixent interès per
l’Àfrica negra i, des del Centre d’Estudis Jordi Pujol, ha
dedicat més d’una sessió a temes relacions amb Àfrica,
especialment amb la seva immigració subsahariana. El març del 2006,
en la presentació del llibre de Luís Sebastian “África,
pecado de Europa”, Pujol va exposar el seu convenciment, d’acord
amb l’autor, que s’ha d’evitar de presentar “África
només com un desastre. No se’n pot parlar només com d un
continent perdut. Europa ha de tenir mala consciència i un sentit de necessària
reparació, però hem de veure que hi ha països com Ghana que
refusen que els sigui perdonada el deute extern i que aposten pel desenvolupament”.
Coherent amb aquest missatge ha recomanat en diverses ocasions, inclosa una conferència
a Davos, d’invertir a l’Àfrica. |
|
|
