Vaig entrar a Unió l’any 1963. Al cap d’uns anys de militar-hi, l’any 1967, vaig entrar al Comitè de Govern com a representant dels joves universitaris. Durant aquella època, un diumenge a la tarda, a casa de Llorenç Gascón, vaig conèixer en Jordi Pujol i Soley. Després varen venir les detencions del Consell Nacional de 1969 i posteriorment l’Assemblea de Catalunya (novembre de 1971), que va representar un enfrontament dins d’Unió Democràtica. Aquest conflicte es va resoldre amb la fundació de Convergència.

El dia de la fundació, fetes ja força trobades a nivell principal, vaig pujar a Montserrat amb la Teresa Perelló i l’Emili Masferrer. Recordo perfectament aquella sala amb vuitanta cadires (com va recordar-me fa poc dom Marc Tatxonera), plena de gent. De fet, és possible que hi hagués unes quantes persones més perquè la gent anava entrant i sortint constantment. També recordo que van parlar-me d’un despatx on es reunien els qui manaven.

Em ve a la memòria el soroll de la celebració del 75è aniversari de la fundació del FC Barcelona, especialment la trompeta de Rudi Ventura, que sonava sense parar, infatigable, i tota aquella multitud omplia el pati de davant de l’Església. Nosaltres, que érem en una sala del primer pis, érem testimonis involuntaris de l’acte. La nostra sala, però, tenia les finestres tancades i això va provocar que aviat s’omplís de fum de tabac, fent l’ambient literalment irrespirable. Amb tot, tinguérem la sort que la sessió fos dirigida per un militant d’Unió, el lleidatà Simeó Miquel, que actuava amb contundència i gran rapidesa. A l’hora de dinar vam treure els entrepans i vam menjar com vàrem poder. Alguns sortiren fora, d’altres ens quedàrem dins. Em fa l’efecte que els monjos de Montserrat ens varen dur algunes coca-coles i cerveses per a l’àpat.

Recordo que en aquell acte, a més dels ja esmentats, hi havia Carme Illa, Albert Vila, Andreu Ros (de Moià), Josep Albiol Anglada (de Vic) i Ernest Sena (de la Unió Democràtica del País Valencià). A l’entrada, vaig coincidir amb Francesc Miralles, més tard alcalde de Masquefa en les primeres eleccions democràtiques.

En acabar aquella primera trobada vam començar a fer propaganda. Un dels membres assistents a Montserrat, Francesc de Borja Aragay, i jo mateix, vam anar als jesuïtes de Sarrià a fer una petita xerrada amb estudiants del preuniversitari. En Borja es va mostrar entusiasta de Convergència i sobretot d’en Jordi Pujol.

Un cop passats els primers dies, em vaig apuntar a la Comissió de Cultura i Mitjans de Comunicació i allà vaig coincidir amb l’Antoni Plaja, que s’ocupava del Correo Catalán, Guillem Viladot, farmacèutic d’Agramunt i bon poeta, i en Francesc Ferrer i Gironès, de Girona, que ha estat diputat en diferents ocasions.

Un dia vaig tenir una petita conversa amb en Miquel Roca sobre la presència d’alguns advocats procedents del PSUC a Convergència. Ell em va dir que havien deixat el partit i que havien evolucionat molt políticament. En concret vam parlar d’en Josep M. Trias de Bes i Serra.

De mica en mica vingueren els primers problemes. D’entrada, alguns partits es queixaren que al Consell de Forces Polítiques tinguéssim dos vots, un per CDC i un altre per Unió, que era un dels fundadors, però aquella polèmica aviat passà. És més, el cicle de conferències sobre les "Terceres Vies a Europa", en les quals va tenir lloc la presentació dels partits polítics, tingueren un gran èxit de públic amb l’assistència de destacats polítics de Madrid, com en Joaquim Garrigues-Walker. Fou tal l’assistència, que diverses conferències es van haver de passar del Col·legi d’Arquitectes al d’Advocats. En canvi, a l’Assemblea de Catalunya tothom era benvingut i aquí no hi hagué cap problema, al contrari. No oblidem, de totes maneres, que ni Pujol ni en Cañellas no anaren mai a l’Assemblea.

Una de les primeres coses que es plantejaren en fundar-se Convergència, fou editar una revista: els papers són cosa típica dels partits il·legals. Amb la legalització és la premsa la que fa de portaveu de la vida del partit. Crec recordar que un dia vingué un dirigent de Convergència demanant-me que m’encarregués jo de la revista. La meva resposta fou que sí, però que m’ho digués el Comitè de Govern d’UDC. Mai més me’n digueren res, però s’aprovaria un manifest fundacional.

La idea de Convergència era crear una federació de partits i persones oberta, plural i flexible, però en un any les coses van canviar perquè algunes persones volien dissoldre les tendències organitzatives i fusionar-les en un sol partit. Això féu que Unió convoqués un seguit de reunions a l’Hospitalet i a l’editorial Nova Terra, en la qual es va decidir sortir del projecte de Convergència. El dia següent, em va cridar en Jordi Pujol al seu despatx del passeig de Gràcia perquè li expliqués com havien anat les reunions. Jo vaig dir-li que ho lamentàvem, però que no era possible continuar plegats. Pocs dies després, Unió feia públic el seu comunicat de ruptura amb el projecte convergent.

Anys més tard, a l’hotel Majèstic es va signar l’acord d’entesa permanent entre UDC i CDC. Un cop signat el document, amb motiu de l’acord, els periodistes preguntaren a Ramon Trias Fargas, president del partit, com era que ell havia entrat a CDC sense signar un pacte com el d’Unió. Trias Fargas va alegar raons històriques pel tractament especial que va rebre.

A tenor d’aquests pactes, el Consell Nacional d’UDC enviava vint persones al Consell Nacional de CDC, entre les quals hi havia en Miquel Coll i Alentorn i jo mateix i viceversa.