Hi vaig participar com a militant que era d’Unió Democràtica de Catalunya des de l'any 1953 i, al 1974, membre del seu Comitè de Govern.

Durant aquest llarg període havia viscut molt directament totes les vicissituds d'Unió en la clandestinitat fins a arribar al gener de 1969, en què la detenció d'un membre del Comitè de Govern d'aleshores, que feia el servei militar, és seguida de la d'altres set membres d'Unió que vàrem ser també a la presó durant alguns mesos, primer sota la jurisdicció militar i després del tribunal d'Ordre Públic, pel fet de pertànyer a Unió.

Això comportà la congelació durant gairebé dos anys de les estructures funcionals del partit i l’orientació de la nostra presència en ambients cívics possibles en aquell moment, com el Grup Cristià de Drets Humans, Justícia i Pau, la revista Oriflama, societats d'estudis socioeconòmics, l'editorial Nova Terra, etcètera, on militants d’Unió treballaven amb molta gent amb la qual compartíem els ideals comuns de catalanitat i d'inspiració personalista per a la desitjada llibertat política del nostre poble.

En aquest diàleg amb diversos sectors socials l’interlocutor principal va ser en tot moment el president Pujol, que amb la direcció d'Unió va anar articulant les característiques d'un programa d'actuació política en el qual poguessin convergir a més dels membres d'Unió persones independents.

En una de les sales de conferències, que freqüentment eren testimoni de l’oberta hospitalitat dels monjos de Montserrat, es va celebrar l'assemblea presidida per en Simeó Miquel, amb una mesa on l'acompanyaven els dos homes que més havien impulsat aquella reunió: Jordi Pujol i Anton Cañellas.

Recordo en concret una exposició que va originar un debat força viu. L’orador era el Dr. Fuster Rabés, que va tractar el tema de la immigració amb una òptica bastant pessimista. Alguns vàrem discrepar-ne —sempre he tingut l’íntima convicció que, en política, malgrat les dificultats, s'ha de ser optimista— i en aquells moments d'un futur encara ben incert per a Catalunya vàrem llençar l'afirmació que "és català tot aquell qui viu i treballa a Catalunya", que el president Pujol va completar lògicament demanant que hi hagués la voluntat de ser-ho.

La composició de la mesa que presidia era ja una mostra del que va ser l'articulació inicial de Convergència: la confluència en un treball conjunt dels membres d'un partit demòcrata d’inspiració cristiana i nacionalista, Unió, amb un grup de persones que ràpidament es constituí sota el lideratge de Jordi Pujol —el Grup d'Acció al Servei de Catalunya— i persones independents que individualment volien adherir a aquell projecte, com ho era en aquell moment el qui ens presidia, l'advocat Simeó Miquel. Un altre advocat que participava en la reunió a títol d'independent va decidir aleshores reprendre la seva vocació per la política activa, després d'anys de dedicació plena a la seva brillant activitat professional: en Miquel Roca.

L'efecte de convocatòria d'aquella assemblea va ser important. Encara que no tots els participants van voler seguir el projecte de Convergència i alguns significats elements provinents de sectors d’àmbit cristià ja citats derivaren posteriorment cap a altres forces polítiques, el treball conjunt dels convocats de Convergència va progressar significativament.

És coneguda l’evolució ràpida de Convergència cap a la seva constitució com a partit, que va suposar en el seu moment per a Unió una decisió difícil: acceptar o rebutjar l'exigència de l'autodissolució al seu torn com a partit, havent-se d'allunyar en el segon cas del projecte que havia contribuït decisivament a fundar.

Vàrem ser majoria a Unió els qui creguérem que en aquell moment, quan ja es plantejava obertament el canvi polític, prendre la decisió de dissoldre un partit amb quaranta-quatre anys d’història, era empobrir de forma qualitativament important el capital polític de Catalunya, defensat durant tants anys en circumstàncies molt dures i del qual el nostre país no n'anava precisament sobrer davant la perspectiva d'una transició política que es preveia especialment complexa.

Després de la reunió del Consell Nacional d’Unió, especialment emotiva, la decisió presa va ser tramesa als altres dirigents de Convergència que n'esperaven a la sala Claret el contingut, oferint com a proposta alternativa la federació. Aquesta fórmula d'acord, que trametérem en Miquel Coll Alentorn i jo mateix en nom d’Unió, va ser rebutjada, determinant-se simplement que s'establiria una relació preferent entre els dos partits.

Aquesta relació només va fructificar en les primeres eleccions de juny de 1977 amb la candidatura conjunta al Senat, fins a arribar al 1978 a la signatura de l'entesa permanent, que es concretà en la coalició de Convergència i Unió a partir de les eleccions del 3 de març de 1979 i que tants serveis ha donat a Catalunya fins al dia d'avui.

Moltes vicissituds ha viscut Convergència i Unió durant aquests vint-i-un anys, però de la mateixa manera que considero que Unió ha pogut fer durant aquest període una aportació qualitativament important al treball conjunt d'afirmació nacional, sempre he pensat que Convergència ha estat un element difusor molt eficaç per fer triomfar arreu de Catalunya les nostres conviccions compartides d’humanisme personalista, que d'altra banda estan en les arrels més profundes de la consciència col·lectiva catalana.