Per entendre el naixement de Convergència cal recordar la immensa frustració de la guerra i els inicis de la represa. I recordar el Grup Torras i Bages i el CC. Vegem-ho succintament.

Catalunya, després de cent anys de renaixença cultural i de més de cinquanta de catalanisme polític, va veure estroncada la seva recuperació amb el desastre de la guerra del 36/39.

Una profunda sensació de derrota va apoderar-se dels catalans, sobretot dels qui tenien consciència nítida que Catalunya era la seva nació, el seu país. Aquell esforç titànic per aconseguir un mínim Estatut (1932) quedava trinxat tot just les tropes del general Franco havien posat peu en territori de Catalunya: la primera mesura fou invalidar l’Estatut (5 d’abril de 1938).

Molts catalans que s’estimaven Catalunya, però que la gravetat del moment històric havia portat a lluitar al costat dels "nacionals", com els requetés del Terç de Ntra. Sra. de Montserrat o sectors qualificats de la Lliga, sabien ja, molt abans d’acabar la guerra, que el futur de Catalunya com a poble quedaria en entredit: el preu de la "victòria" comportaria una repressió total, un stop definitiu.

La convicció no podia ser més pessimista: es verificava la impossibilitat de redreçar una història esbiaixada des de feia tants segles. Els veïns disposats a liquidar les diversitats hispàniques al preu que fos se n’havien començat a sortir i al seu torn la represa de la consciència nacional de Catalunya havia quedat a mig camí. A aquella fragilitat de consciència, s’hi superposaven els problemes socials i religiosos que dividien profundament la societat catalana.

Els assassinats, la inseguretat al carrer, la barbàrie que es va desencadenar amb la guerra i el paper ambigu que la Generalitat va tenir van minar la confiança de la població. Pel seu cantó el Govern de la República va actuar de manera que la sensació d’impotència fos absoluta i va anar retallant el paper de la Generalitat, deixant-la de mica en mica sense poder real en els espais decisius.

Els estralls de la guerra, els bombardeigs, la fam, van acabar per fer declinar les conviccions i l’any 1939, com ens ho assenyalava de manera personal el mateix Coll i Alentorn, tothom estava esperant la pau al preu que fos. L’entrada de les tropes franquistes va ser vista com una inevitable possibilitat de pau, com el fi d’una provisionalitat que no tenia altra sortida.

Un cop el règim de Franco va quedar fortament instal·lat, es va comprovar clarament la impossibilitat de pensar en solucions teòriques i pràctiques a les reivindicacions catalanes. Catalunya en la consciència de la ciutadania plana, que havia viscut els avatars de la política amb una bona disposició i seguia el camí que havien marcat els intel·lectuals i els polítics del moment, va aparèixer diàfanament com una reivindicació impossible. La gent es va apuntar, rendida, a la submissió.

És a dir, ens arriba una guerra destructora quan encara no s’havia recuperat de manera prou àmplia i prou fonda la consciència de Catalunya com a poble, quan Espanya com a Estat, com a màquina de govern i com a realitat operativa estava fortament implicada en la vida catalana, quan dretes i esquerres, malgrat els esforços polítics de darrera hora per consolidar un espai de convivència i de redreçament, estaven en el fons polaritzades en posicions socials i religioses irreductibles. Aquesta complexitat desanimava les ments més lúcides i amb la repressió franquista va esclatar diàfanament irresoluble. Catalunya va quedar en la consciència dels catalans com una quimera, com un malson, com una reivindicació a desar.

Els catalans que havien fugit a Sant Sebastià o a Burgos van pensar que el catalanisme s’havia acabat i d’allí estant molts van començar a parlar castellà als seus fills o van concebre una girada copernicana per anar a l’acceptació d’Espanya com un fet irreversible, com si fos una llei de la història. Vegi’s el naixement de Destino. El "Finis Cataloniae" estava cantat.

I els focus que van quedar de catalanistes irreductibles eren focus de fidelitat íntima, interioritzada, interna, de casa i prou, de persona i prou, de minigrup i prou. Restaven fidels, però no tenien cap esperança que la situació es pogués redreçar. Vegeu el cas Espriu. Quedava una fidelitat des del ressentiment. No va poder-hi haver prou ganya, no va poder haver-hi "arrestos", no hi va haver prou moral per organitzar "de veritat" una resistència efectiva generalitzada. La mort del president Companys afusellat a Montjuïc va quedar en el dol i en el silenci de les consciències.

Una llosa immensa planava damunt la Catalunya dels anys quaranta. I els exiliats portaven al damunt la mateixa desmoralització, tret d’algunes guspires de resistència que van florir en alguns casals catalans. Però els antagonismes de sempre van anar-se reproduint.

Les excepcions de Josep Trueta, de Batista i Roca, de Josep Manyé, de Martí Barrera, per citar-ne alguns, eren massa esparses i la seva meritòria tasca des de l’exili no era suficient. El mateix Cambó, desenganyat i conscient d’haver errat, semblava disposat a les darreries a tornar a jugar, però els seus partidaris a l’interior estaven poc o molt guanyats pel franquisme.

No podem deixar de banda l’actitud de resistència institucional de Tarradellas, ni els embrions de resistència que aviat volien donar fer de vida, inclosa la gent d’Unió Democràtica, aplegats al voltant de Coll i Alentorn i Canyelles i, en un principi, de Josep Benet. Ni oblidar els grups del Front Nacional al voltant dels Cornudella, o el moviment socialista amb Pallach i després la Convergència Socialista, i l’Esquerra Republicana amb Heribert Barrera.

Si llegim testimonis directes d’aquells anys de resistència, com el llibre de Joan Colomines El compromís de viure, ens adonem que aquells i altres petits grups es mantenien com a nucli dur de testimoni, però no tenien un projecte expansiu potent. La dificultat de la vida clandestina en un moment de repressió absoluta els aïllava tots com a testimonials. Fer política en aquell moment era un risc absolut, una aventura impossible.

Els qui vàrem viure conscientment o inconscientment aquella Catalunya dels duríssims i llarguíssims anys quaranta, feta de derrota, de decepció i de silencis, vàrem veure sorpresos alguns esclats de llum, com els actes de la coronació de la Mare de Déu de Montserrat de l’any 1947, reminiscència de l’antiga Federació de Joves Cristians i portats de la mà de Fèlix Millet, de Josep Benet i de Josep Sansa. Aquells actes podrien considerar-se com la primera manifestació pública i important de la resistència catalanista de la postguerra. Va ser un esclat efímer i emparat en l’Església, però va servir per enfortir d’alguna manera aquells qui vivien guspires de catalanitat, més enllà dels presents en l’acte. Un brou de cultiu familiar va anar xopant les consciències. I de mica en mica una gent jove que tot just començava a treure el cap en entitats, associacions, grups universitaris..., va anar agafant força. Entrava en joc una generació nova que no havia viscut conscientment la guerra i no podia sentir cap sensació personal de derrota: havia estat al marge de la lluita i del desenllaç.

Aquell despertar a un sentiment de catalanitat natural i bàsic era una prova de la immensa potència de Catalunya, era l’expressió de la seva duríssima realitat de nació.

I aquella gent jove es va anar trobant i agrupant. El Grup Torras i Bages va néixer aviat, gairebé coetani a les festes d’entronització, en les quals també van col·laborar, i podria considerar-se com un precedent més o menys directe del posterior CC, el grup antecessor de Convergència. És interesantíssima l’aportació d’Hilari Raguer amb el seu llibre Gaudeamus igitur. Notes per a una història del Grup Torras i Bages, on es recullen els testimonis de Jordi Pujol i de Joan Raventós en referència al grup, que en fan el pròleg i l’epíleg. I veure les vicissituds d’aquella formació confessional de nou encuny però oberta a membres no confessionals.

Membres d’aquell grup van entrar en contacte amb els autors dels Quaderns de l’Exili, que es publicaven a Mèxic. Havien dedicat el darrer número de la revista a Montserrat i a les festes d’entronització i tot just després varen tornar a Catalunya. Seguint les paraules de Raguer, les conferències de Sales i Galí van influir poderosament en la manera de pensar i també d’obrar dels qui hi varen assistir, el seu pensament era coherent i complet i els impulsava a l’acció. Quatre membres que havien pertangut al grup més tard o més d’hora van patir presó: Ernest (Hilari) Raguer, Pere Figuera, Joan Raventós i Jordi Pujol.

En efecte: el moviment "parapolític" que es va desencadenar amb la gent dels Quaderns de l’Exili va renovar tots els esquemes.

Quan Galí i Sales van haver predicat una teoria creïble del perquè del desastre de la Guerra es va operar en els mitjans, sobretot universitaris, com una mena de canvi profund d'actituds, com si es tractés d'una mena de descoberta del subconscient: ara ja sabíem què havia passat, sabíem per què havia passat i estàvem disposats a TORNAR A COMENÇAR.

El grup Torras i Bages, creixent en maduresa però per la pròpia dinàmica dels components del grup, va anar perdent cohesió, però va donar pas a una iniciativa més ambiciosa sorgida dels membres del grup i del món de l’escoltisme: proposar a Montserrat que donés aixopluc espiritual a l’iniciava de relligar gent de totes les entitats confessionals on despuntés el catalanisme encara que fos de manera tènue o imprecisa. El pare abat Escarré, que la guerra havia alineat al costat dels vencedors —jo diria que inevitablement, atès que va tenir mitja comunitat de monjos assassinada— va dir que sí. I es va crear una plataforma d’actuació i de proselitisme prudent i discreta, degut a la policia i a la duresa del règim. Formaven la plataforma alguns caps i representants de les entitats aplegades. Va ser el CC. Érem a l’any 1954.

Es tractava d'influir dins els cercles socialment i religiosament actius des de la "prepolítica", és a dir, des dels mateixos moviments existents. La universitat, l'escoltisme, les institucions religioses, els moviments d'Església —tot allò que després fou aprofitat pel PSUC—, permetien un joc més fàcil que el "partit polític" pròpiament dit. Això per un cantó. Per un altre cantó, hi va haver un tret que distanciava el missatge Galí-Sales de tot el que hi havia al seu entorn: la profunda reflexió que van fer de les causes de la Guerra Civil, l'adjudicació sense xovinisme antiespanyolista de responsabilitats, tots dos costats érem culpables, i l'assumpció clara i neta d'aquesta culpabilitat. En una paraula, es va fer com un examen de consciència, hi va haver la confessió explícita de la responsabilitat pròpia que hi havia en tot allò i en va seguir un propòsit d'esmena.

Aquella plataforma va servir perquè aquella reflexió en profunditat que havia fet la gent dels Quaderns trobés el brou de cultiu adequat. Allí es van acabar d'afinar idees i es va expandir el nou missatge.

Semblava com si la providència hi tingués un paper destacat. Galí i les idees que vehiculava van ser un autèntic detonant. Totes les institucions aplegades al CC rebien directament o indirectament aquell influx d'esperança i de lluita i el retransmetien.

I això contagià també molt fortament els grups resistents que ja existien, que varen rebre com una mena de baló d’oxigen en veure que la reivindicació catalana s'estenia per tots costats. Tots plegats havien passat d'una actitud de fidelitat a una moral de combat. "I els vençuts van retrobar-se soldats", en paraules de Carles Riba. "La terra no sabrà mai mentir", en paraules de Màrius Torres.

Paral·lelament a la reflexió de la gent dels Quaderns es produïen per vies ben diferents dues altres grans reflexions de grossa calada: la del doctor Cardó, amb la seva Meditació catalana, i la de Vicens Vives amb la Notícia de Catalunya. I encara podríem afegir-hi un xic més tard la Justificació de Catalunya, de mossèn Josep Armengou, aquesta ja amb un estil més netament reivindicatiu.

La reflexió del Dr. Cardó va arribar a la universitat ciclostilada —els temps no donaven per a més— i s'afegia en paral·lel a la de la gent dels Quaderns. Però així com Galí i Sales feien les seves reflexions en directe, el Dr. Cardó quedava més lluny perquè va transmetre-les per escrit i des de l'exili. Però tenien una similitud increïble amb l'anàlisi de Galí-Sales.

Aquesta coincidència, primer en la necessitat d'una reflexió i d'una constricció, abans de passar a l'acció, evidenciaven la compacticitat del fet nació: es produïen experiències paral·leles perquè sorgien, per costats diferents, des d'un mateix poble. Aquest paral·lelisme TAMBÉ va portar Jaume Vicens i Vives a fer una anàlisi de la realitat de Catalunya des d'un punt de vista més estrictament històric, precisament el mateix any que es constituïa el CC. Va ser, ho he dit, la Notícia de Catalunya.

Amb estil directe i contundent i adreçat a cercles que ja es podien considerar iniciats respecte a la història, l'anàlisi de Vicens, en un principi molt objectivista i en certa manera de constatació històrica, tot just sortir al carrer es va trobar que els cercles més o menys clandestins participaven ja de la gran moguda CC que la reflexió de la gent dels Quaderns havia desencadenat i que per acció derivada s'estava produint des de diversos angles. La vigoria de la represa dels anys cinquanta —detonant després de la campanya contra Galinsoga, dels "fets del Palau", i l'empresonament de Jordi Pujol— mai no serà prou justament valorada. El fet cert i incontrovertible és que la segona edició de Notícia de Catalunya fou radicalment diferent, influïda per la constatació en viu de la represa. Va passar a tenir un to més obertament nacionalista, reivindicatiu i esperançat. El final del llibre de la segona edició no deixava lloc a dubtes. Era un cant de combat i d'esperança. Fou així com les reflexions i l'acció de la gent dels Quaderns, la meditació de Cardó i l'obra esmentada de Vicens, acabaren formant un "corpus" entrelligat i recíprocament influït.

L'obra de mossèn Armengou, molt més agra, dura, categòrica i punyent, va circular igualment, primer copiada a màquina i després ciclostilada, en cercles nacionalistes i va ajudar molt a radicalitzar posicions.

Havia començat a emergir històricament el que J. B. Culla en la Història de Catalunya, d'Edicions 62, dirigida per Pierre Vilar, anomena El nou catalanisme, amb un missatge renovat, lluny del regionalisme dels inicis i amb planteigs decididament nacionalistes.

Com he dit, durant una llarga dècada moltes forces catalanistes van esmerçar els seus esforços a "fer país". Però no eren només els cercles més estrictament derivats del CC els qui s'hi dedicaren: fou una ampla representació procedent ja de molts diversos orígens, la que s'hi va apuntar.

La penetració marxista de finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta ja havia començat a fer estralls entre els cercles universitaris, els moviments cristians, l’escoltisme…

Era un missatge especial per als qui tenien una predisposició generosa per la problemàtica social.

El CC no en va ser una excepció i dintre de les pròpies bases van començar a qüestionar-se els plantejaments de Raimon Galí. En el meu llibre Amb C de Catalunya ho explico a bastament. La realitat fou que la campanya contra Galinsoga, els "fets del Palau" i l’empresonament de Jordi Pujol van encavalcar-se amb els encreuaments ideològics dintre de la gent CC. Als inicis de l’any 1962 va esclatar la divisió. El gruix de la militància CC va escorar primer cap a una Comunitat Catalana i després cap a una Força Socialista Federal. La gent que no va seguir aquest camí va dedicar-se en cos i ànima a "fer país" i afloraria més tard, l’any 1974, de la mà de Jordi Pujol, com a nucli fort en la creació de CDC. Els socialistes federals van arraïmar-se després al voltant del PSC. Una fissura demencial que encara dura i que ha marcat negativament la història de la Catalunya del present.

Mentrestant, hi havia una maduració propiciada per la malaltia de Franco que assenyalava l'hora per a uns de fer política i, per als qui ja estaven enquadrats en partits, l'hora de precisar posicions i d'establir lligams entre grups afins. L'Assemblea de Catalunya és de 1971, propiciada pel PSUC com a eina de resistència i d'influència del mateix PSUC, que l'any 1968 havia escorat clarament com a grup cap al nacionalisme català més enllà dels testimonis personals que ja eren nacionalistes des de sempre. CDC va néixer l'any 1974. El partit de Pallach el mateix any. La fusió de Convergència Socialista i la Federació Catalana del PSOE el mateix any. El PSAN un xic més tard. Posteriorment, el grup d'Esquerra Republicana, de Josep Andreu i Abelló, quan Tarradellas es va pronunciar a favor d'Heribert Barrera, va escorar cap al PSC, amb altres persones significatives com Pere Narbona.

Cal recordar finalment el gran moviment politicocultural que va representar el Congrés de Cultura Catalana. Va sorgir el 1975 i pot considerar-se com la culminació i el darrer moviment col·lectiu de la RESISTÈNCIA.

Tant l'Assemblea de Catalunya com el Congrés de Cultura Catalana reivindicaren l'Estatut com un pas cap al ple exercici del Dret a l'Autodeterminació. Aquests plantejaments ja eren molt més concrets i contundents que els dels actes de Coronació de la Mare de Déu de Montserrat l'any 1947, primera manifestació testimonial, oberta i important de la resistència catalanista de la postguerra, en uns temps infinitament més difícils que els de l'Assemblea i el Congrés de Cultura.

Però, malgrat tot, com podrem explicar-nos, els qui vàrem viure aquella Catalunya que hem descrit dels anys quaranta, feta de derrota, de decepció i de silencis sobre el passat immediat, i que també som testimonis personals i directes dels escassos i esparsos punts de llum i de represa que varen encendre's en l'època dels anys cinquanta, com podrem explicar-nos, pregunto, aquella formidable eclosió catalanista dels anys seixanta i setanta que condueix al recobrament de l'estatut?, com pot ser que a partir dels anys seixanta/setanta es produeixi aquella mena de miracle?, com es produeix aquella multiplicació de fogars que s'entrelliguen i s'agafa una moral col·lectiva, amb la consciència que "tot està per fer i tot és possible"?

L'explicació no podria ser altra que el pes històric i lingüístic, en definitiva nacional, de Catalunya, el seu immens pòsit, la seva densitat de grup diferenciat, la seva catalanitat, que ha comportat cada cop més una eclosió de consciència nacional.

Perquè seriem il·lusos si penséssim que amb "postulats polítics" només, amb petits grups consciençats només, s'hagués pogut generar una reacció col·lectiva tan potent. Per exemple, els centenars d'entitats que es van adherir al Congrés de Cultura Catalana els anys 75/77 o els milers i milers de persones que van fer acte de presència en la manifestació del passeig de Gràcia l'onze de setembre de 1977 no podien ser el fruit només d'una acció dels grups resistents que feien la convocatòria i servien per quallar; eren el fruit d'un poble amb les arrels molt fondes, eren la força tel·lúrica del fet nacional català que rebrotava amb força. Perquè Catalunya és una nació i una nació duríssima.

Uns llibres de punta, la Breu història de Catalunya, de Jesús Mestre i Godas, amb els seus capítols finals "La quarantena tràgica", "La transició" i la cloenda; el de Josep M. Ballarín, Catalunya, terra de mar menuda, amb el subtítol, "Història de quatre barres i quatre barruts", són de lectura obligada per entendre la singladura de Catalunya.

Veiem ara com va configurar-se Convergència Democràtica de Catalunya segons la meva òptica.

Quan Jordi Pujol va fusionar-se amb si mateix i va decidir que havia arribat l'hora de fer política —per seguir fent país des del fer política— començava a canviar-se el rumb de moltes coses, començava a canviar el rumb d'aquella Catalunya que estava oficialment en mans dels tardofranquistes catalans, poc o molt crítics amb el sistema però de fet col·laborant-hi, i que estava deixada subterràniament en mans de les darreres cuetades del socialisme teòric, amb la praxis de la resistència ocupada pel PSUC. Els partits netament catalanistes o eren massa estancats per imposar respecte o massa febles per tenir una presència efectiva. Això es notava en les plataformes unitàries com l'Assemblea de Catalunya. Tot feia veure la necessitat d'aglutinar moltes peces disperses catalanistes. Un problema "biològic", amb les crisis de salut d'en Franco, denotava també que els temps se'ns tiraven al damunt.

La crida de Pujol a fer política requeria un primer pas: retrobar i retrobar-se amb aquell vast panorama de voluntats que encara no estaven incardinades en cap plataforma i que, per principi, per manera de ser i de fer, per pur i simple tarannà, somniaven amb la democràcia. I la desitjaven, entre moltes altres coses, però sobretot, per poder fer un plantejament clar de país .

Però hi havien altres plataformes en marxa que calia relligar. Calia mirar aquells qui es bellugaven més o menys al voltant del socialisme democràtic nacionalista de Pallach, Amadeu Cuito, Robert Vergés, Armand Caraben, Miquel Reniu, Joan Tàpia, Enric Nosàs, Lluís M. Sunyer, Joaquim Ferrer, Pere Baltà, Fèlix Martí, Josep Illa Català, Joan Majó, Josep Verde, Josep Pau, Joaquim Arana..., i els de la democràcia cristiana de Coll i Alentorn, Sansa, Cañellas, Vila-Abadal, Cuatrecasas, Cardenya, Cardona..., i procurar que fossin la plataforma de base. Com que convergíem en molts dels plantejaments, calia veure si es podien articular més estretament en una estructura comuna. Aquell designi fundacional de CONVERGIR era però difícil de quallar.

I tant que n'era de problemàtic en un país de tants caps tants barrets! Es va veure aviat. Quan el 17 de novembre de 1974, a Montserrat, un centenar llarg de persones discutien el projecte, ja hi mancava un sector, el pallaquista. Havia escorat uns dies abans i també a Montserrat cap al designi de procurar ocupar un espai més pròpiament socialista (Reagrupament). En la reunió hi eren només Pujol i la seva gent, més péguynista i galinista, i Unió Democràtica i la seva gent, més mounierista i maritanista. De fet, d'aquella trobada va néixer Convergència, i es va decidir seguir les converses per intentar una fusió.

Posteriorment hi va haver una conferència de Pujol a ESADE (21 de gener de 1975) que va remoure les consciències d'aquella burgesia progressista, predisposada a una bona resposta. S'havia creat el GASC (Grup d'Acció al Servei de Catalunya), amb Miquel Sellarés, gestor eficaç i després un heavy de l'Assemblea de Catalunya. Es va consolidar el grup d'en Pallach com a espai socialista-nacionalista i Unió Democràtica va insistir a mantenir la seva especificitat. Com bé em recordava Manuel Cardenya, que amb Anton Cañellas, Llibert Cuatrecasas, Eduard Fornés, Josep Miró Ardèvol, Albert Vila Lusilla, Joan Vallvé..., eren partidaris de la fusió, van perdre la proposta per tres o quatre vots. Els vots negatius adduïen, entre altres coses sense fonament, que nosaltres, l'altra part, teníem reticències a entrar en la Internacional Demòcrata Cristiana! Així doncs, Convergència Democràtica de Catalunya va quedar constituïda per gent de l'antic CC, per gent d'empresa de l’òrbita de Banca Catalana, per membres del CIRP (Centre d'Informació, Recerca i Promoció), per advocats joves que estaven al voltant de Miquel Roca i per un grup anomenat Acció Obrera, una part del qual provenia del propi CC, que estaven decidits a donar a la futura Convergència una dimensió clarament social i interclassista. I tot plegat relligat per Jordi Pujol. Una força que havia nascut amb vocació de "pal de paller" es va reafirmar formalment com a partit el 28 de març de 1976. És molt interessant llegir el llibre de Joan Marcet, Convergència Democràtica de Catalunya. El partit i el moviment polític, d'Edicions 62.

El meu paper en aquella subterrània però increïble moguda havia sigut molt clar: ser-hi amb cos i ànima. Quan érem a la primavera de 1974, Jordi Pujol havia aplegat a la Sala Claret una setantena de persones, Marta Ferrusola inclosa, per dir-nos, "és hora de fer política". Jo vaig intervenir per dir-li, "molt bé, tu dius feu política, però si tu no passes al davant, serà una crida en el buit". No vaig ser sol a veure-ho de la mateixa manera. A la sortida, Marta Ferrusola em va dir, "Pep, tens tota la raó". Penso que Pujol havia llançat un globus sonda per veure la nostra reacció, perquè al cap de poc rebia una carta autògrafa seva requerint-me a una nova reunió i demanant que hi portés gent segura. Ja se'l veia obertament decidit a encapçalar la creació d'una plataforma política. Com que en aquells moments estàvem en plena campanya pel projecte de l'Avui, vàrem viure d'escaire tots els prolegòmens de la reunió de Montserrat, des d'un expectativa confiada. Finalment va arribar la secreta convocatòria.

El 17 de novembre de 1974 Montserrat estava literalment copat per una celebració barcelonista (75 aniversari). Ens va anar molt bé per esquitllar-nos dissimuladament dintre el monestir. Sellarés, Granados i Esquirol controlaven l'entrada. Jo vaig pujar-hi amb en Ramon Fuster i Rabés. A l'hostatgeria un centenar de persones. Cares i més cares conegudes, les unes vistes de feia poc, les altres vistes de feia molt, i tots els puntals d'Unió en pes . Va tocar presidir l'acte a Simeó Miquel, de Lleida. Quan es parlava de gallejar, de "ruptura" i d'actituds de força, amb en Fuster ens miràvem, després d'haver fet una ullada pel centenar de persones que hi havia a la sala i ens comentàvem irònicament: és agosarat parlar massa de ruptura! Parlar de ruptura estava en el vocabulari en ús del moment.

A Montserrat no érem gaires i no prou avinguts, perquè malgrat els esforços que fèiem tots plegats, ja es veia que hi havia bastants galls per a un galliner tan poc poblat. Alguns galls amb els esperons ja fets. I uns altres galls amb perspectiva d'esperó. Però galls o no-galls, d'allí en va sortir una voluntat de continuar avançant en el designi: dotar per aquella gent, d'una catalanitat fàcil, d'esperit obert i naturalment democràtic, un punt de trobada possible, com un centreesquerra amb clara vocació interclassista. Però el llenguatge de molts participants estava impregnat per la radicalitat social del moment. Fins i tot alguns van parlar d'autogestió. Per la reivindicació catalana i europea, en canvi, hi va haver poca controvèrsia. En allò tothom estava d'acord. De les estratègies d'actuació que alguns van proposar també se'n podria fer una narració a voltes amb regustos surrealistes. Va sortir un comunicat d’intencions que transcric.

Des del mes de gener d’aquest any, diversos representants d’organitzacions i grups polítics, cívics, sindicals i persones individuals de diferents sectors ciutadans, han anat analitzant la situació present i les perspectives futures de Catalunya i de tot l’Estat espanyol, amb un propòsit inicial de Convergència política.

D’aquests contactes regulars i de l’anàlisi duta a terme en ells, ha nascut la ferma decisió que ara volem fer pública i la convicció de comptar amb els recursos indispensables per portar-la a la pràctica.

La nostra decisió és constituir, des d’ara mateix, un moviment encaminat a promoure la mobilització i la coordinació d’amplis sectors del país, a partir d’una Federació i articulació de tendències amb vista a la realització d’un programa polític de democràcia en una línia de centreesquerra. Estratègicament, el programa considera dues fases: la d’abans i la de després de la ruptura democràtica.

En relació a la primera fase, la lluita per la llibertat fins assolir la inevitable ruptura democràtica, manifestem la nostra voluntat d’estar activament presents en els organismes de treball unitari del nostre poble contra la Dictadura.

A fi d’exposar amb tota claredat la nostra posició, formulem els punts bàsics següents, que cal entendre com el punt de partida per a la definició dinàmica del programa polític de la Convergència Democràtica de Catalunya.

Els nostres objectius de democràcia total requereixen un front social, un front social nacional català i un front europeu.

1.- Manifestem que la llibertat és un punt essencial de la nostra concepció política, que cal realitzar dia rera dia, fins a les últimes conseqüències. Per això considerem que només la democràcia pluralista i parlamentària garanteix la plena pràctica de les llibertats individuals i col·lectives, i els alliberaments nacional i de classe.

2.- Entenem que el protagonista de la vida econòmica és el poble, amb les seves múltiples manifestacions comunitàries. Cal subratllar la importància singular d’uns sindicats lliures i independents.

Els poders públics garantiran que l’economia ha de mantenir-se al servei dels pobles, a través d’una adequada planificació i de la funció subsidiària que ha de manifestar-se en el control d’aquells sectors o empreses que per la seva importància o significació estratègica poden condicionar la seva vida econòmica o social. Aquest control es podrà exercir directament, o bé assolint la propietat. Tant la propietat com la intervenció públiques podran ésser de caràcter municipal, nacional o estatal, en funció de les característiques i àmbit dels sectors en qüestió.

Així mateix, és necessari crear el marc jurídic i econòmic que afavoreixi d’altres formes de participació econòmica i social dins del principi del socialisme de base, com poden ser l’autogestió, el cooperativisme i les empreses de propietat sindical.

3.- Totes les persones que viuen i treballen a Catalunya i que integren la comunitat catalana són subjectes d’unes necessitats nacionals que només poden ser satisfetes amb una ordenació política que reconegui el fet nacional català. Aquesta ordenació comporta l’autogovern de Catalunya, a partir, com a mínim inicialment, dels drets reconeguts en l’Estatut d’Autonomia de la Generalitat. Una organització federal de l’Estat espanyol podria ésser una forma política que assegurés les llibertats de Catalunya i la seva relació solidària amb els altres pobles de l’Estat espanyol. També volem remarcar els lligams particulars que ens uneixen amb la totalitat dels Països Catalans.

4.- Europa, com a unitat cultural, política i econòmica, és un objectiu necessari per al nostre poble i per al gran marc natural del seu futur polític.

CATALUNYA, novembre 1974

Mentre el gruix de la gent del país vivia indiferent i insensible, preocupada pel dia a dia, acabava de néixer a Montserrat el nus constitutiu del que, al cap d'uns mesos —abandonats els esforços per incorporar els pallaquistes i vista la inutilitat dels esforços per mantenir un lligam orgànic amb Unió Democràtica—, seria el partit que marcaria els camins de Catalunya els anys vuitanta i els noranta, fins al 2000, i que duri: Convergència Democràtica de Catalunya. Un partit nascut amb una vocació de moviment transformador d’actituds tèbies i de conscienciació de la joventut. Una vocació marcada per la voluntat de continuar fent país que tenien els seus fundadors.

L'any 1994 —als vint anys del naixement de Convergència— em van donar l'estatueta de fundador. Una llarga llista dels 216 primers convergents la transcric en l'apèndix (7). Al nostre districte ens van fer un sopar d'homenatge i en Jordi Vilajoana, que n’era el president i acabava de ser nomenat director general de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, em va demanar que parlés en nom dels homenatjats. Vaig resumir amb contundència el que havia estat el nostre paper: tenir clara, l'any 74, l'estrella polar que havia de dirigir el nostre rumb. Quan en els nuclis polititzats només es parlava de socialisme, autogestió, de substitució de valors, de col·lectius i del que vulguis, com més radicalisme millor, nosaltres defensàvem la iniciativa, el treball productiu, l'empresa privada, la persona per damunt de tot. Quan tants i tants, a les catacumbes, airejaven estatalisme, dirigisme, empresa pública, i la socialdemocràcia era una posició tova i gairebé pecat —vegi’s "Terceres vies a Europa"—, nosaltres defensàvem un Estat que arribés a cobrir els mancaments socials i estructurals allí, només allí on la iniciativa privada no pogués arribar. És a dir, un salari social, una socialdemocràcia nòrdica servida a la catalana. Quan tants i tants pronosticaven la deixatació de les nacions en un internacionalisme mal entès, nosaltres defensàvem la nació com a gresol de comunitat i dimensió col·lectiva per evitar l'individu incolor. Quan Espanya semblava haver-se constituït finalment, amb la força del franquisme, en "la nació" i molts s'hi resignaven, nosaltres la vèiem i l’exigíem plurinacional i volíem "la plenitud nacional de Catalunya". Sentit d'anticipació. Quan molts burgesos catalans anaven a la seva, noi no t'emboliquis, la pela és la pela, no fem soroll, nosaltres teníem la gallardia de plantar la llavor d'un futur gran partit.