Més d'un cop m'he preguntat i altres m'ho han preguntat també, "com vas arribar a ser membre de l'assemblea de Montserrat?, com esdevingueres cofundador de Convergència?" Quan ens aturem a mirar endarrera, tothom experimenta que les vivències i actuacions pròpies constitueixen un trenat, quasi un encadenament, en què el procés evolutiu es manifesta imprevisible i es fa gairebé inevitable.

Després de quatre anys d'exercir el ministeri a la Parròquia del Sagrat Cor de Ca n'Oriach a Sabadell, el primer de maig de 1968 es produiran uns fets que motivaren que el bisbe Don Marcelo González autoritzés per escrit la força pública a ocupar l'església de Ca n'Oriach. Una trentena llarga de persones foren detingudes en aquella batuda policial, entre les quals ens trobàvem tres capellans. Passada una sessió d'interrogatoris que duraren tarda i nit, quan als tres preveres érem traslladats a la Via Laietana, vam ser inopinadament desviats cap a les Teresianes del carrer Ganduxer: s'havia produït la intervenció del bisbe Marcelo, el qual acomiadà la policia i ens digué que, tenint nosaltres una responsabilitat en la parròquia, ens deixava en llibertat. De res no valgueren ni el nostre rebuig ni l'expressió explícita de disconformitat.

Transcorregut un temps d’informació i instrucció processal, el cap de la Sisena Brigada de la Dirección General de Seguridad emetia, amb data 3 de febrer de 1969, una "Nota informativa de la Jefetura Superior de Policía de Barcelona", de la qual extracto l'encapçalament i allò que a mi es refereix: "Asunto: relación de personas más destacadas por sus antecedentes y actividades contra el régimen". La relació duia el número 4 i enumerava, en el llocs 31, 32 i 33 de la llista d'encausats, els tres capellans, que poc temps després érem citats per ser jutjats el mes següent a Madrid pel TOP. La meva fitxa personal hi era descrita en aquests termes: "Eduardo Fornes Gili .- Nacido el 24-4-1.940 en Barcelona, célibe, sacerdote, hijo de Eduardo y de Ramona, domiciliado en Sabadell (Barcelona), Paseo San Bernardo s/n., Iglesia del Sagrado Corazón de Jesús, de la que es Vicario.- Catalano-separatista, progresista". En realitat tenia antecedents, ja que anteriorment, l'onze de maig de 1966, vaig participar en la "manifestació de capellans" i ja tenia expedient obert a la VI Brigada Regional de Investigación Social, en el qual consta la meva participació en la manifestació i haver llegit una homilia del Bisbat. Alguns d’aquests documents es relacionen en el llibre d’Antoni Batista, La Brigada Social.

Durant l'estat d'excepció, doncs, fórem jutjats el mes de març de 1969 pel Tribunal d'Ordre Públic. Jo vaig ser defensat per en Soler Barberà, el qual va fer una descripció entusiasta del meu treball a Ca n'Oriach, una apologia que, lluny de valdre’m cap medalla, em mereixé una condemna de dos anys de presó. Vaig ingressar al penal de Zamora, que el Concordat reservava als eclesiàstics condemnats i del qual vaig sortir el març de 1970.

L'experiència com a pres fou, no cal dir-ho, dura. Ja el primer dia el director ens advertí que seríem tractats com a enemics polítics. Sense entrar en detalls, el resum és que tots els mecanismes presidiaris eren pensats per anul·lar la persona: no podies prendre cap decisió, ni tan sols la d'anar a l’excusat; per a tot es requeria el permís i la companyia d'un funcionari de guàrdia. És clar que els presos ens prenguérem com un exercici de llibertat la tasca d'organitzar-nos pel nostre compte, fins al punt de poder recaptar informació de fora i d'enviar- ne des de dins. Els capellans interns d'aquella presó van llançar-se àdhuc a excavar un túnel, que naturalment va ser descobert però en fase força avançada, quan ja feia mesos que els residents catalans havíem rebut l'indult: favor, aquest, que ens féu immerescudament el cap d'Estat general Franco, sense que cap de nosaltres li ho hagués demanat. Com s'hi arribà?

La part que jo conec de la història és com segueix. Aquell era el temps en què Pau VI havia encetat una política més dura amb el règim. Aprofitant aquella circumstància, vaig aconseguir a través d'un bisbe ben conegut i amic, l'auxiliar de Lió, Mons. Alfred Ancel, que fes arribar al cardenal Villot, aleshores secretari d'Estat del Vaticà, una informació confidencial sobre el procés de Burgos. La presència de sacerdots, segons que ho preveia el Concordat, requeria que el procés es fes a porta tancada i nosaltres hi renunciàvem. Roma, efectivament, va acabar renunciant a aquest privilegi concordatari, i entre el nunci Antoniuti i el Ministre de Justícia van arranjar uns acords mútuament favorables, entre els quals vingué, diria que inoportunament, l'indult als tres capellans catalans.

En sortir de la presó, es produïa l'inici del meu procés personal de secularització. Em vaig reincorporar a l'editorial Nova Terra, de la qual Mn. Joan Carrera era director literari, i aquest, juntament amb l'Anton Cañellas i en Josep Artigal, entre d'altres, formava també part del consell editorial. L'activitat de Nova Terra, era important. Els autors venien sovint i una xarxa d'equips decidien els llibres a publicar en les diferents col·leccions de pedagogia: "Col·lecció Nadal" o "Quaderns d'educació", "Quaderns Genus", "Documents a la recerca", "Debat Universitari". Col·leccions de política, "Trabajo y Sociedad", "Síntesi', "Tiempo de hacer". De tema religiós, ''L'Home Nou", "Temps de Concili", "Literatura Cristiana i Societat", "El gra de mostassa". De narració, "Actituds", "Joanot Martorell". Memòries, com les de M. Aurèlia Capmany, etcètera. Sento agraïment per les persones que em van vincular a Nova Terra, amb les quals he mantingut una amistat fidel.

Cap a la fi dels anys seixanta i principi dels setanta, l'edició de llibres en català i els temes que tractàvem, com també l'edició de la revista Oriflama, sovint ens enfrontava amb el Ministerio de Información y Turismo del Sr. Fraga. A vegades, ens segrestava edicions o es duien a terme registres a l'editorial. Els Guerrilleros de Cristo Rey van arribar fins i tot a calar foc al magatzem del carrer de Canalejas. En efecte, quan posteriorment, l'any 1971, "cumpliendo órdenes" i per la denúncia d'un bisbe, als meus trenta-un anys vaig haver de fer el campament del servei militar a Sant Climent Sescebes, un dels militars em va fer formar i em va recordar l'incendi de Nova Terra, que ells —digué— juntament amb el Sr. Riudobro, havien dut a terme.

A Nova Terra vaig conèixer molta gent i vaig tenir una bona relació amb molts autors. Recordo entre altres la Carme Aymerich, F. Botey, Maria Aurèlia Capmany, Alfons Carles Comín, Aurora Díaz-Plaja, Joaquim Ferrer, Octavi Fullat, Joan Gomis, Huertas Clavería, Ricard Lobo, Pedrolo, Porter Moix, J. Ventalló, Vidal Alcover, Lluís M. Xirinachs, etcètera.

Anem, ara, a Montserrat. El 17 de novembre de 1974, pujàvem plegats cap a Montserrat, Mn. Joan Carrera, en Josep Artigal i jo. En arribar ens posàrem oportunament la insígnia del FC Barcelona, ja que havíem de dir que anàvem a celebrar el 75è aniversari del Club. Així ho vam comentar amb un dels guàrdies civils que eren a la plaça del monestir i que, després de confessar-nos que ell també era del Barça, va lamentar estar de servei.

Em sembla recordar que es va demanar a Simeó Miquel, de Lleida, com a membre de més edat, que fes de moderador. La sala del monestir on ens reuníem era llarga i estreta i estàvem atapeïts. No resultà fàcil d'organitzar-nos i hi hagué punts de discordants. Es formaren comissions de treball; tots teníem clars els objectius, sabíem que era arribada l'hora de fer política, car l’evidència del canvi se'ns presentava com un fet imminent. Allò que encara no sabíem era com definir-nos i com projectar-nos. En tot cas, el primer pas a fer era reagrupar les forces: com vertebrar una gran força catalana partint dels diferents sectors demòcratacristians, nacionalistes, pujolistes, representants del sector progressista socialdemòcrata.

En aquell moment era encara difícil poder avançar i concretar un projecte nacionalista. L'objectiu era fer país per recuperar la nostra identitat. De fet, parlar de reconstrucció nacional de Catalunya ja sonava gruixut. Reconec que aleshores jo era dels qui no vèiem pas factible la recuperació, almenys a curt termini, de la Generalitat. Justament aquest punt de partida és el que em fa valorar positivament la tasca duta a terme en aquests vint-i-cinc anys, i és també el que em fa pensar que, si la feina feta és bona, cal continuar fent-la, ja que només així es poden aconseguir cotes més altes d'autogovern.

En l'assemblea es van proposar passos per avançar vers una democràcia política, social i econòmica. Calia constituir un partit polític, tot i que era un gran repte, i encara ho eren més els objectius que ens fixàvem de recuperar una identitat col·lectiva. El salt resultava gran i àdhuc es parlava de sobirania.

A la fi es va consensuar un text que suposo que es pot anomenar acta fundacional, el qual espero que es publicarà en aquest mateix llibre. Per a mi va ser un dia emotiu, curull d’esperança. Érem conscients que començàvem una tasca important. No sabíem massa el procés que seguiríem però ens sentíem forts.

Els mesos que van seguir a la trobada de Montserrat, alguns membres històrics d'Unió Democràtica de Catalunya van començar a insistir en la necessitat de refermar la pròpia originalitat ideològica com a Partit Demòcrata Cristià; no es podia renunciar a l'obra de Carrasco i Formiguera, Pau Romeva, Vila d'Abadal, Maurici Serrahima, Roca i Caball i tants d'altres. Això els menava a sortir del marc de Convergència Democràtica de Catalunya. Oblidaven que feia molt poc havíem vist la necessitat de formar un ampli moviment polític capaç d'aglutinar extensos sectors de Catalunya, i que era dins aquest nou marc que calia reunir totes les forces que podien proposar un programa comú de govern.

Els dies del 8 d'abril al 27 de maig de 1975, l'Institut Catòlic d'Estudis Socials de Barcelona organitzà al Col·legi d'Advocats el cicle de conferències que fou anomenat "Les Terceres Vies a Europa", les quals Nova Terra, va publicar el setembre següent, en forma de llibre. Poc després, els sis ponents eren processats i hagueren de passar, un per un, pel jutjat i respondre a un interrogatori. Jo, que els acompanyava —suposo que com a editor—, vaig ser present en la declaració de cada un d'ells. D'aquesta manera, quan l'endemà acompanyava el següent dels "encausats", podia explicar-li les preguntes i respostes dels declarants anteriors. Quan vaig acompanyar en Jordi Pujol —els dies anteriors hi havia anat amb en Josep Pallach i en Joan Raventós—, aquell dia sortí un tema nou. El vespre abans, a la Sala Claret i per dos vots de diferència, s'havia acordat que UDC deixava CDC, i la meva pregunta a Jordi Pujol, va ser, "i ara jo què faig ?", car la meva vinculació a Nova Terra i sobretot amb l'Anton Cañellas, un altre dels processats per "Les Terceres Vies a Europa", deixava clar que jo anava a UDC.

De fet, vaig ser proposat per secretari general d'Unió Democràtica de Catalunya i el 1977 vaig ser nomenat director de la primera campanya electoral. Com a secretari assistia a les reunions del Comitè de Govern amb veu però sense vot. Mai no vaig entendre el pacte amb el Centre Català a les primeres eleccions generals democràtiques, quan havíem d'anar plegats amb CDC. Hi havia una sortida teòricament possible, que hauria justificat de no anar junts amb CDC, però que, per un excés de puritanisme dels uns o per la falta de praxi política dels altres, va fer que fos rebutjada: era una proposta de l’aleshores president del Govern, Adolfo Suárez, per la qual ell no crearia Unión de Centro Democrático a Catalunya si en els dotze primers llocs de la llista d'Unió Democràtica de Catalunya s'incorporaven tres dels seus homes —recordo, entre altres noms que podíem escollir: Carles Sentís, Jiménez de Parga, Mayor Zaragoza—. Era una oportunitat que tenia Unió Democràtica de Catalunya de fer un servei al país; després haurien vingut els pactes. Els vots de Catalunya van fer guanyar Suárez; a nosaltres —UDC— ens van tocar dos diputats: l'Anton Cañellas i en Carles Guell de Setmanat.

Al Congrés, la tardor d'aquell mateix any, vaig lliurar una carta al Sr. Miquel Coll i Alentorn en què posava el càrrec a disposició del nou Comitè de Govern a elegir. La meva dimissió va ser acceptada i, discretament, vaig tomar a la militància a Convergència Democràtica de Catalunya.

La meva dedicació es va centrar en la creació d'una empresa pròpia, Editorial Mediterrània, la qual, després de vint anys, s'ha consolidat en les edicions de llibres en català.

El fet d'exercir una responsabilitat política em va fer viure un doble vessant. D'una banda, l'enriquiment, de contactes, coneixences —del temps d'Unió Democràtica mantinc bons amics i molts coneguts—, sessions de treball fent anàlisi política, presa de decisions amb risc; un conjunt d'aspectes que omplien molt i donaven sentit a una plena dedicació. D'altra banda, vaig conèixer de prop les limitacions de l'ambició, de l’interès propi per damunt del comú, de la falta de respecte a l'altre, o, fins i tot, de trepitjar per passar al davant. Aquest vessant em va allunyar d'una postura activa en la política. Des d'aleshores, les meves col·laboracions en l'activitat política han estat puntuals. Precisament, el fet d'haver viscut per dintre l'activitat política fa que senti admiració pels qui s'han lliurat del tot a la política i hi han dedicat llur vida, alhora que fa que no em sigui estrany res del que, pel fet de ser humà, és possible que passi. No tots els humans tenim aptituds per aferrar-nos al protagonisme i a la lluita política, i són comptats els polítics que han entès l’equivalència entre política i servei als altres, el protagonisme del servei a la societat.

L'any 1994 es va crear la Fundació Aureli M. Escarré pels Drets Col·lectius dels Pobles, de la qual en vaig ser fundador i n'he estat president fins aquest any passat, quan, d'acord amb els estatuts i amb la convicció que les teories només són vàlides si es duen a la pràctica, vaig deixar el meu lloc continuant en el Patronat. Reconeixent els límits de les pròpies possibilitats, mantinc, això sí, el compromís incondicional de treballar per Catalunya. Una darrera tasca, de moment: he pogut ser membre fundador i sóc a la Junta de l'Aula Maria Rubies, Fòrum d'Educació i Cultura.