"Això feia que, tot i molt franc i sincer, era discret i no
feia ostentació de les seves activitats, especialment de les polítiques,
ben probablement perquè també era molt respectuós
amb el pensar dels altres. Malgrat que l’Antoni tenia una relació
no tan sols amb mi sinó amb tota la família molt estreta,
molt íntima, no obstant això els familiars no teníem
gaire coneixement de molts dels afers en els quals intervenia; i si s’esqueia
de parlar-ne, era sempre de passada. Quan es trobava amb els familiars
preferia tractar qüestions estrictament personals que afectessin
més directament a tots en general o més particularment cada
un de nosaltres. Per aquest motiu, no m’és possible de dir
gaire cosa de la seva activitat estrictament política, de l’anada
a Montserrat o de la tasca concreta dins de Convergència. Tot i
això, crec que la vessant política de la seva obra pública
és, en molt bona part, el resultat directe de les seves activitats
en general. Era un home polifacètic que ho posava tot al servei
de dues passions: Catalunya i la seva gent."
Tanmateix,
ressalta que li consta que "mantenia reunions amb una certa regularitat,
abans de la fundació de CDC, amb un col·lectiu que s’agrupava
entorn de les sigles PICOT, em sembla; en el qual intervenien en Jordi
Pujol, en Pere Duran Farell, entre d’altres, empesos per una preocupació
sociopolítica indubtable".
Considera que
no era allò que s’entén comunament com un "animal
polític". "No era una persona a la qual el temptés
l’exercici directe de la política, no n’hauria estat
mai un professional, però estava convençut que havia de
participar i de col·laborar en una acció política amb
sentit de país, com un acte més de servei. De la mateixa
manera que s’involucrava en el camp professional, la relació
social amb companys i amics, el món empresarial, l’associacionisme
de caràcter economicoempresarial i finance,r però també
el de les institucions beneficosocials, culturals i un ampli etcètera.
Fonamentalment, la seva vida va tenir una projecció semblant a
la pedra que, tirada en un estany, va produint onades cada cop més
grans, sense parar. Amb la seva magnanimitat i la seva gran activitat,
la seva trajectòria va ser com un cercle concèntric que
es va expandint i que no troba mai cap riba que aconsegueixi d’aturar-la.
Tot plegat, mogut per un profund i molt intens sentit cristià que
el portà a posar-se al servei de la societat, la qual cosa comportava
necessàriament implicar-se en un compromís polític
seriosament assumit".
En totes les
actuacions de l’Antoni Forrellad s’hi veu una doble vessant,
social i política. "Era un bon sabadellenc, un convençut
catalanista i un gran patriota català. Aquestes fidelitats, posseint
com tenia una visió àmplia de les coses, el conduïren
al convenciment que tot això tenia una implicació política
indubtable, bo i fent costat a la doctrina del president Pujol, amb el
qual l’unia una forta i antiga amistat, i, per tant, va mantenir
una fidel i activa participació en Convergència".
Miquel Forrellad
remarca el caràcter solidari, generós, de forta rel cristiana
del seu germà Antoni, que el portà "a dur a terme tot
un conjunt d’actuacions en camps molt diversos, orientats sempre
al bé comú i al progrés dels homes i de la societat
catalana. I com més gran i elevada era la seva obra, més
prenia consciència de la inexcusable connexió que les seves
diverses actuacions havien de mantenir amb la política ‘en
majúscula’ per tal d’aconseguir així la millor
rendibilitat social possible. Ara bé, atès el seu temperament,
en política es decantà més aviat a ajudar, a participar,
a col·laborar. Mai va ser del parer de tenir-hi un paper de primera
fila; tal vegada perquè devia creure, puc arribar a pensar, que
això el limitaria en els altres nombrosos i així mateix
importants terrenys en què es movia".
Miquel Forrellad
acaba recordant un paràgraf de l’escrit que el president Jordi
Pujol va publicar en un número monogràfic a la revista sabadellenca
Quadern, dedicat a la seva figura i publicat l’any 1985, que
portava per títol "Un amic magnànim i un gran català",
i que, al seu parer, defineix molt bé la seva manera de fer i d’actuar:
"El senyor Forrellad no era un home corrent. L’home corrent
pensa abans en ell que en els altres. L’home corrent tendeix a abusar
del seu poder i a creure que qui paga mana. L’home corrent sol ser
bastant unidimensional. L’home corrent no sol combinar la tendresa
amb l’eficàcia ni les conviccions molt fondes amb la tolerància
ni en el sentit d’autoritat amb la capacitat de renúncia.
Com feia el senyor Forrellad. I no era un home corrent aquell que, quan
tothom es tractava de tu, seguia essent, per a tots, el senyor Forrellad".
Unes observacions
que troben la seva màxima expressió en el punt i a part
final de l’article: "Que des del més enllà el
vell amic se senti reconfortat. La ciutat i el país que ell va
estimar van recuperant aquelles virtuts que ell va practicar: la de la
iniciativa, la de l’esforç, la de l’audàcia, la
de la convivència. Jo voldria que hi afegíssim aquell seu
esperit de joia, de serenor, de servei i alhora d’ambició.
I aquella immensa esperança en els homes. Aquell creure que fet
i fet a tots ens agrada més fer que desfer, construir que destruir.
Més sumar que restar. Ell, certament, va arribar al capdavall de
la jornada amb les mans ben plenes".
