JOAN -EMILI MASFERRER I MAESTRO


Nascut a Barcelona l’any 1948. Militant d’Unió Democràtica de Catalunya d’ençà del 1965, va participar, aquest mateix any, en la constitució del Sindicat d’Estudiants de la Universitat de Barcelona. Ha tingut responsabilitats en el si del partit, d’entre les quals, membre del Comitè de Govern l’any 1980. Actualment és militant de base.

De l’entrevista que li feren per a la Revista de Badalona, el 26 de febrer de 1976.

Autocalificació política: "Sóc un català demòcrata. Accepto la voluntat popular reflexada per mitjà del sufragi universal; aquest és per a mi, l’únic camí que té validesa".

Què espera del futur? "Vull per al meu poble i per a tots els pobles un cel clar i transparent. Espero la realització de la promoció social de tota la classe treballadora, amb una base cultural sòlida, capaç del diàleg, que la porti a la direcció de la nostra societat, ja que no hem d’oblidar que el món del treball és majoritari. Per això espero que el capital estigui al servei de l’home, mai a l’inversa. Llavors tindrem un país en pau i sense tensions."

"La llavor sembrada a Montserrat no donà els seus fruits i va caldre el relatiu fracàs de les eleccions del 15 de juny de 1977 perquè la gent d’Unió i la gent de Convergència arribessin a configurar un acord permanent de col·laboració que ha permès governar Catalunya en aquests darrers vint anys."

 

Vaig iniciar la meva militància a Unió Democràtica de Catalunya a finals de l’any 1965 de la mà d’en Ferran Camps i Vallejo. Aquesta vinculació em permeté incorporar-me a l’activisme polític antifranquista amb l’horitzó de les llibertats nacionals i democràtiques.

En el context d’aquesta militància, l’any 1974 vaig assistir a Montserrat a l’assemblea constitutiva de Convergència Democràtica de Catalunya. L’objectiu que es pretenia assolir era engrescador: una federació de partits i persones que tot mantenint les seves pròpies estructures i ideologies sumessin esforços encaminats a reforçar la lluita antifranquista i el moviment nacionalista i democràtic així com a posicionar-se en la línia de sortida de futures conteses electorals democràtiques. El nom de Convergència Democràtica de Catalunya fou encunyat per mossèn Joan Carrera, segons recorda en Josep Nubiola i Armengué.

L’assemblea fou presidida per l’advocat lleidatà Simeó Miquel i es celebrà en una sala del monestir de Montserrat amb una assistència de setanta a vuitanta persones. Coneixia força l’interior del monestir ja que l’any 1968 hi vaig estar refugiat durant l’estat d’excepció d’aquell any en què diversos militants d’Unió van ser detinguts i empresonats. Va ser gràcies a les actuacions del pare Marc Taxonera que la meva estada fou possible i al qual sempre he agraït l’acollida en aquells moments difícils.

Del debat recordo la participació d’en Miquel Roca i Junyent, fill d’en Roca i Cabal, militant d’Unió d’ençà pràcticament la seva constitució l’any 1931; la de l’Anton Cañellas, la d’en Jordi Pujol i altres militants catalanistes. Totes elles en la línia d’enfortir els plantejaments nacionalistes i democràtics.

L’evolució futura de Convergència no seguiria el camí previst inicialment. La llavor sembrada a Montserrat no donà els seus fruits i ben aviat Unió, que havia participat activament en la constitució quedà al marge del projecte i Convergència es configurà com un partit i no com una federació de partits. Va caldre el relatiu fracàs de les eleccions del 15 de juny de 1977 perquè la gent d’Unió i la gent de Convergència arribessin a configurar un acord permanent de col·laboració que ha permès governar Catalunya en aquests darrers vint anys.