El mes de novembre de 1974 vaig ser una de les moltes persones que es van trobar a Montserrat en l’assemblea constituent de Convergència Democràtica de Catalunya. I, per què hi era? Feia poc més de dos anys que m’havia traslladat de la meva ciutat, Figueres, per viure i estudiar a Barcelona —a més de treballar-hi—. Des de feia molt temps i des de Figueres m’havia interessat per participar en la política de resistència que es feia al país i, aconsellada pel meu germà gran, monjo de Montserrat, em vaig afiliar a Unió Democràtica de Catalunya —amb qui ja havia mantingut contactes a Figueres—, partit que aleshores reunia, al meu parer, les característiques amb les quals em podia sentir més identificada: democratacristià, amb història profundament arrelada al país, és a dir, nacionalista, i que havia restat fidel a la República. L’opció, en aquells moments i per a mi, era clara. Així que, arribada a Barcelona, la meva militància es va refermar.

Aquest motiu, doncs, em va dur a Montserrat, com una més de les persones que militaven a UDC. —Militància que vaig abandonar l’any 1977.—

La meva opinió respecte als fets d’aquella jornada i amb la perspectiva del temps passat em sembla que no ha canviat gaire. Per una banda, militava en un partit històric amb molts simpatitzants —potencials— però d’escassa implantació en el país. Un partit que comptava amb unes "vaques sagrades" provinents de la primera època d’UDC, és a dir, vinculades de més a prop o de més lluny a la seva fundació i per a les quals el condicionant de partit històric pesava molt, i per persones més joves —hi havia un salt generacional— vinculades algunes als moviments cristians i d’altres, als universitaris. Amb un home al capdavant, Anton Cañellas, que va projectar el partit especialment cap a la Internacional Demòcrata Cristiana amb qui mantenia excel·lents relacions. Però, naturalment, amb això no n’hi havia prou. Calia expansionar el partit; per tant, la possibilitat que oferia formar part d’aquesta mena de fusió entre tots els grups vinculats al moviment "fer país" que encapçalava Jordi Pujol i Unió Democràtica —que no perdia les seves arrels ni la seva identitat— convertint-se en CDC possibilitava que Unió veiés reforçada la seva presència en l’activitat política d’aquells anys i dins, naturalment, del conjunt del país.

Les discussions van ser llargues —crec que en el si d’UDC encara no s’han acabat del tot— sobre la conveniència o no d’entrar a formar part d’aquest conglomerat; però el fet que d’entrada es respectés la identitat específica d’Unió com a partit històric va fer que l’adhesió al projecte fos acceptada pels més reticents. Crec que un dels fets que van ajudar a acceptar la proposta va ser el de potenciar al màxim una proposta nacionalista, de país, en la qual tothom estava d’acord i que es concretava en el retorn de les institucions democràtiques catalanes arrabassades per la dictadura i en un ideari social i econòmic basat en la socialdemocràcia. —El mirall en què tothom es mirava aleshores eren els països nòrdics, naturalment.—

La veritat és que l’ambient que es respirava en aquella jornada de Montserrat —on vam haver de pujar amb les mesures de seguretat extremes, però que la concentració de culés va alleugerir— era francament d’optimisme, tot i que no se’ns amagaven les dificultats que segurament sorgirien amb el desenvolupament del projecte que després es va anar perfilant a través de distintes comissions de treball —específiques d’alguna matèria concreta.

Tot això a banda de les relacions que UDC mantenia amb l’aleshores equip democratacristià de l’Estat espanyol, és a dir, amb les formacions que lideraven a Madrid Joaquín Ruiz i Gil Robles i amb la del País Basc, el PNB.

Van ser, pràcticament, tres anys de treball conjunt que se’n van anar en orris quan es va començar a veure que la fi del dictador era pròxima i que, per tant, es podia començar a entreveure una porta que s’obria a l’esperança de recuperació de les llibertats perdudes. Els esdeveniments, doncs, es van precipitar amb la mort del dictador i la possibilitat que en un termini de temps hi poguessin haver eleccions. Això requeria potencial econòmic, per una banda i, per l’altra, la presentació de candidatures fortes que possibilitessin un èxit electoral des d’un punt de vista nacionalista, és a dir, de formacions específicament catalanes. En aquest punt, doncs, la resta de grups, convertits en un de sol a CDC, van demanar a UDC un gest més decidit d’integració envers la nova formació, és a dir, la plena integració a CDC. La possibilitat de perdre "la identitat i la història" va dividir, en aquells moments, la militància d’Unió. Una part, més pròxima a l’Anton Cañellas, entre la qual aleshores em comptava jo mateixa, n’estava a favor; l’altra part, més pròxima a les "patums" —dit amb el major respecte per a les persones que he admirat profundament—, als senyors Coll i Alentorn i Marià Vila d’Abadal, va votar en contra. Com que van ser majoria, es va rebutjar la possibilitat d’integració plena d’UDC a CDC.

Els resultats d’aquell fet no van tardar a fer-se sentir. UDC, convocades les eleccions del 1977, amb la presentació a darrera hora de la UCD —quina habilitat política van demostrar amb les sigles— es va veure abocada a fer un pacte de darrera hora amb el CC per poder accedir a les eleccions amb una certa garantia —econòmica—. El resultat tothom el coneix: debacle de la democràcia cristiana i per tant d’UDC-CC, èxit de la UCD del senyor Suárez i, naturalment, èxit per part de CDC.

Conseqüències: no es va voler fer autocrítica en el si del partit; marxa de l’Anton Cañellas cap a les files de la UCD acompanyat d’una pila de gent que va estar sempre al seu costat, i, poc temps després, retrobament de moltes d’aquestes mateixes persones que van marxar a la UCD amb l’antic partit UDC a CDC. Jo, vaig deixar definitivament la militància que ja vaig intentar abandonar abans de les eleccions, però que per, diguem-ne fidelitat i molt especialment estima personal a l’Anton Cañellas, vaig ajornar fins passades les eleccions.

Per tant, doncs, la meva relació amb CDC va ser, de bon principi, com la de tota la militància d’Unió i, una vegada acabada aquesta, nul·la, ja que els meus plantejaments polítics van canviar de signe. Vaig participar en la fundació de Nacionalistes d’Esquerra i més tard, quan part d’aquest grup es va integrar a IC, vaig mantenir-me simpatitzant i col·laboradora, que no militant, d’IC.

Aquestes ratlles m’han refermat en el que ja he esmentat abans: UDC i CDC es troben, encara ara, plantejant-se el seu "modus operandi" definitiu. L’acostament d’Unió a CDC després dels daltabaixos de 1977, han ajudat el partit democratacristià a tenir una projecció política. Allò que va ser rebutjat el 1976-1977 —no recordo la data exacta en què el Consell Nacional d’UDC va rebutjar la integració a CDC—, després —de les eleccions de 1977— es va haver de dur a terme per pura subsistència (d’Unió, s’entén). I a hores d’ara la indefinició continua marcant les relacions entre les dues formacions nacionalistes.

Aquesta és la història que jo vaig viure des d’aquesta òptica. I així l’he explicat.