A la reunió de Montserrat en què es va constituir Convergència Democràtica hi vaig assistir invitat per en Jordi Pujol, que em va demanar d'anar-hi amb la petició expressa de presidir-la. Suposo que se m'hi va convocar perquè a Lleida era el cap visible d'un grup que, en aquell temps, quan no massa gent ho feia, aprofitàvem, i fins i tot procuràvem promoure, totes les oportunitats per manifestar la nostra catalanitat i antifranquisme. Sempre he considerat que en Jordi Pujol, amb qui mantenia bones relacions d'amistat personal i al qual li constava el meu nacionalisme, va demanar-me que hi anés en representació d'aquell grup de lleidatans, entre els quals vull recordar els desapareguts Guillem Viladot d'Agramunt i el Dr. Josep Pla, de la Pobla de Segur, amb el qual i amb en Joaquim Colell vam fer el viatge a Montserrat en el meu cotxe.

Cito aquest detall, perquè en apropar-nos al monestir, com que es celebrava el 75è aniversari de la fundació del FC Barcelona, uns quilòmetres abans d'arribar-hi, un costat de la carretera estava ple de cotxes aparcats. Nosaltres, tot i que pensàrem que l'aparcament prop del convent probablement se'ns faria difícil, no ens hi vam estacionar perquè dúiem un cert retard, el que, sabent que havia de presidir la reunió, m'anguniejava. Això féu que a l'entrada de la població un sergent de la Guardia Civil ens barrés el pas dient-nos que no podíem passar. Sortosament, en dir-li que no anàvem a celebrar l'aniversari del Barça, sinó a una reunió al Monestir, quadrant-se, ens deixà seguir endavant, pel qual motiu crec que vam ser dels pocs en poder arribar amb cotxe fins a les seves portes.

En arribar-hi, quan tot just la reunió acabava de començar, vaig ésser requerit per presidir-la, cosa que vaig fer tenint asseguts a la meva dreta en Jordi Pujol i a l'esquerra l'Anton Cañelles.

La reunió, interrompuda per dinar, continuà a la tarda i acabà amb l'acord unànime de tots els assistents de constituir Convergència Democràtica de Catalunya. Admeto que fou l'origen de l'actual partit d'aquell nom, però en aquell moment més que un partit, era un moviment on convergíem un grup de catalans que sentint-nos nacionalistes consideràvem absolutament inajornable el reconeixement de la nostra personalitat nacional i, com a primer pas, la plena recuperació autonòmica.

La impressió personal que més vivament recordo és l'enorme satisfacció que em va produir constatar que el nostre grup de Lleida no estava sol en el seu sentiment reivindicatiu i que aquest era sentit i compartit per gent de tot Catalunya, que amb entusiasme i sentit patriòtic català havíem acordat que en endavant i en forma col·lectiva efectuaríem una tasca conjunta per fer-lo efectiu, fent-nos presents on fos necessari i donant la cara sempre que calgués.

Quant a l’evolució de la meva relació amb Convergència, durant els primers temps desprès de la reunió a Montserrat vaig continuar presidint totes les reunions que amb caràcter general s'organitzaven, habitualment a Barcelona, en un local molt proper a la plaça d'Urquinaona, i, no recordo exactament si cada setmana o cada dues, per parlar del seu desenvolupament i de la tasca a realitzar ens reuníem a dinar ,en un restaurant del passeig de Gràcia, en Jordi Pujol, en Miquel Roca, l'actual bisbe Carrera, l'Anton Cañelles, en Josep Miró i Ardèvol i jo.

Pel que fa a les meves relacions personals amb Convergència, per part meva sempre han estat bones i cordials, ja que sempre l'he considerat com un partit catalanista amb el qual en tot moment i oportunitat m'he sentit identificat. El que passa, però, és que així com mentre Convergència no s’estructurà com un partit definit, vaig participar ,i en forma destacada, no únicament des de Lleida capital, sinó des de tots els llocs on vaig ésser requerit per fer-ho, en quantes reunions i actes s'organitzaren per donar-la a conèixer, quan s'estructura com a partit polític vaig deixar de col·laborar-hi, perquè amb posterioritat a la reunió de Montserrat, i òbviament abans que adquirís aquell caràcter, no solament havia ingressat en Unió Democràtica de Catalunya, sinó que pertanyia al seu Comitè de Govern, juntament amb en Miró i Ardèvol, en Joan Sansa, de la Seu d'Urgell, i l'Anton Cañelles, tots ells, com jo mateix, assistents a la reunió constitutiva de Convergència Democràtica, que com he dit, en principi no s'estructurà com un partit determinat, sinó com un grup integrador d'elements nacionalistes.

La relació però continuà tan cordial i efectiva que pràcticament fins l'hora de preparar les primeres eleccions democràtiques, si més no a Lleida capital, no crec que ningú no estigués convençut que el fet que jo formés part del Comitè de Govern d'Unió Democràtica suposés la més mínima ruptura ni diferència per seguir cooperant amb Convergència. Ho corrobora, entre altres exemples que fóra fàcil de citar, que havent publicat a començaments de l’any 1975, quan encara era viu el dictador, sota el títol Articles polítics, un llibre en el qual es recopilaven tots els que setmanalment durant l’any anterior havia publicat al Diari de Lleida, qui prologà la seva edició catalana fou en Jordi Pujol, que en el seu pròleg lloava no únicament el contingut del llibre, sinó la meva actuació política personal.

Després de les primeres eleccions democràtiques de l’any 1977, en què vaig encapçalar la candidatura d'Unió Democràtica per la circumscripció de Lleida, i en les quals no vaig resultar electe —sense que per aquella demarcació ho fos tampoc cap candidat de Convergència—, vaig abandonar la política activa, lamentant que aquells dos partits nacionalistes, com jo prèviament havia intentat aconseguir, i com després ininterrompudament han fet, no haguessin sabut en aquella ocasió establir una aliança electoral.

A partir d'aquella renúncia he quedat sempre al marge de qualsevol activitat política partidista, limitant-me a la publicació d'articles periodístics en la premsa lleidatana, òbviament sempre de caràcter polític, però com a persona independent. Aquella activitat la vaig interrompre l'any 1990, quan vaig ésser nomenat primer Síndic de Greuges de l'Ajuntament de Lleida, primera Sindicatura d'aquell caràcter que hi hagué a tot Espanya. I cito aquesta circumstància perquè, com que l'Ajuntament de Lleida era governat pels socialistes i no volia que ningú pogués creure que per part meva hi havia la més mínima militància ni cooperació amb aquell partit, per acceptar el càrrec vaig exigir com a condició sine quae non, que el meu nomenament fos acordat en forma unànime pels regidors de tots els partit representats al Consistori. Faig referència a aquest detall perquè, com a prova de les meves relacions amb Convergència, fou simptomàtic que tots els regidors de CiU, que constituïen la part més important de l’oposició —igual que ho foren els altres grups municipals—, votaren el meu nomenament, malgrat haver estat proposat per l'equip del govern socialista, en uns moments en què havent perdut Convergència l'Alcaldia com a conseqüència d'una moció de censura promoguda pels socialistes la més mínima coincidència entre aquells grups era del tot inconcebible.

Que les meves relacions personals amb Convergència, si més no des d'un punt de vista formal, deixant de banda consideracions de tipus local, sempre han estat bones, ho corrobora el fet que en constituir-se els consells socials de les universitats catalanes vaig ésser designat pel Govern de la Generalitat membre del Consell Social de la Universitat de Barcelona, i l’any 1991, en constituir-se la de Lleida, president del seu Consell Econòmic i, posteriorment, del Consell Social, càrrec que vaig exercir fins al juliol de 1999, o sigui, més de vuit anys.

Quan l'Institut d'Estudis Ilerdencs, amb motiu de complir-se els vint-i-cinc anys de l’edició del llibre Lleida, problema i realitat, del qual sóc autor de la part més política i que estava exhaurit, va decidir reeditar-lo, ho féu amb un pròleg escrit pel president de la Generalitat, en el text del qual no solament em cita personalment, sinó que referint-se a la meva personalitat i trajectòria política recorda que anys abans havia prologat un llibre meu d'articles polítics.

Com a colofó de tot l'anterior i això és el que al meu parer de manera més fefaent corrobora les bones relacions, que si més no en forma oficial i a l'hora de la veritat han existit sempre entre Convergència Democràtica i la meva persona, cal tenir en compte el fet que en la cinquena legislatura del Parlament de Catalunya, la que, iniciada a finals del 1995 durà fins a mitjans del 1999, vaig ser-ne diputat, elegit com a independent, ocupant el tercer lloc de la candidatura de CIU per la circumscripció de Lleida.

Finalment, en les eleccions generals d'enguany se'm va demanar, i jo vaig accedir-hi, que, amb la finalitat exclusiva de reforçar-la, volgués figurar en el darrer lloc de la candidatura de CiU per Lleida al Congrés dels Diputats.

No crec necessari afegir res més per deixar plena constància de dues coses: l’una, la meva participació en la fundació de Convergència Democràtica de Catalunya, i l'altra, que des d'un punt de vista per sobre d'interessos personals, la meva relació amb aquell partit, tot i no haver-hi militat mai, difícilment podia ésser millor, sense que el pas dels anys, quan se m'ha demanat qualsevol cooperació, és a dir, quan cal demostrar què és el que veritablement se sent i amb qui es pot comptar, hagi enterbolit el més mínim una consideració i estimació mútuament compartides.

En el conjunt dels meus records, el fet que quan tenia 55 anys —de l'inici de la Guerra Civil l’any 1936, n'havien passat trenta-vuit, el que vol dir que des que en tenia 17 i era estudiant en la Universitat Autònoma de Barcelona, no havia viscut en un règim democràtic i, per contra, havia hagut de suportar una de les dictadures més dures, opressives i anticatalanes de la història— i el dictador encara ocupava el poder presidís una reunió, no únicament clandestina, sinó de declarada oposició a aquell règim, i no pas per cap mena d’interès personal, sinó per reivindicar la llibertat i reconeixement de la nació catalana, constitueix una de les accions de les quals em sento més ple d'orgull, i el meu agraïment als que feren possible que pogués jugar aquell paper i compartir amb ells un tal honor m’acompanyarà per sempre més.