Per la biografia es pot veure que sempre he tingut inquietuds socials, als 13-16 anys pertanyia a la parròquia dels Dolors, de Sants, al Centre, al Centre Social del Metro i jugava al bàsquet i després vaig ser membre d’un centre excursionista. Posteriorment participo en la JIC i ajudo en les eleccions del Comitè d’Empresa d’Hispano Olivetti, participo indirectament en la campanya "Galisonga" contra La Vanguardia i fent còpies amb paper carbó —recordo que no hi havia fotocopiadores els anys 1959 i 1960— dels fulls mecanografiats que explicaven què era Catalunya i després impresos que repartíem als nostres contactes i que van produir el consell de guerra de Jordi Pujol junt amb els "fets del Palau de la Música" amb quatre ministres franquistes i el general de visita a Barcelona.

Durant el servei militar al carrer Tarragona —per cert el nostre grup no va jurar la bandera, que aquell moment li dèiem la de l’estanc— vaig tenir com a tinent instructor meu el que va haver de defensar J. Pujol en el Consell de guerra, que per cert era un tema per ell que desitjava oblidar, però per les meves referències va fer-ho força correctament.

Dins l’etapa de l’OCPD, el primer curset de llengua catalana. El 1968 viatjo per l’Estat i connecto amb catalans i persones prou sensibilitzades, pels contactes posteriors de la creació de diferents joves cambres, sobretot a partir del 1973, que se’n creen de noves a tot l’Estat. El 1971 havia descobert la jove cambra —entitat cívica i de formació personal— quan van realitzar la Conferència Europea a Barcelona.

L’any 1974 estava casat, tenia tres fills i era secretari de la Jove Cambra de Barcelona i de l’Associació d’Estudis de Mercat i Opinió a nivell estatal, en la meva targeta, cartes, etcètera, devia ser dels primers que com a domicili de l’empresa que treballava vaig indicar avinguda Diagonal, en lloc del nom oficial que tenia; mai vaig tenir cap problema i rebíem els sobres de correus perfectament.

Vaig arribar a la conclusió que de l’etapa de "fer país" calia fer quelcom més i vaig demanar al company Xavier Vela, vicepresident en aquell moment de la Jove Cambra, si existia algun grup o persones amb idees polítiques. El 17 de novembre amb dos companys més vàrem anar a Montserrat, arribant amb l’aeri per evitar els controls. S’havia aprofitat que el Barça celebrava el seu 75è aniversari i la G. C. ja tenia prou feina.

Es va celebrar durant l’estona del matí la mencionada reunió amb els diversos punts de discussió, aprovant finalment el comunicat fundacional de Convergència —vegeu pàg. 17 del Full Informatiu núm. 67, març de 2000).

Com a anècdota recordo que quan els seguidors del Barça van entrar a l’atri de la basílica, els seus crits ens van fer suspendre uns minuts la reunió —la nostra sala donava a l’atri—, però crec que fins i tot algú, en veu baixa, per motius de seguretat, va entonar els habituals baarça, baarça!

A partir del gener de 1975 van establir la quota a Marketing i Estudis, que sota el nom de subscripció va permetre engegar el grup GASC (Grup al Servei de Catalunya) i anar realitzant les diferents reunions periòdiques per anar consolidant l’embrió de partit, permetent, al gener de 1977, obrir el primer local del carrer Provença, sota el nom de Centre de Documentació Catalana, CDC, per entendre’ns.

A la primavera de 1977 queda legalitzat el partit i al juny es fan les primeres eleccions sota el nostre lema "El teu primer vot per a Catalunya". Els resultats de l’acte democràtic sembla que tothom esperava que fossin millors i ja es va anar veient que hauríem de lluitar i patir bastant per anar canviant els signes dels resultats d’aquells temps.

Per il·lustrar si pensàvem que el nostre partit podria governar ininterrompudament durant vint anys, el 1980, prèviament a les eleccions, vàrem fer una enquesta amb un petit mostreig en diferents barris de Barcelona, que ens va donar que guanyava en Jordi Pujol. Quan algun membre del Comitè Executiu va rebre la informació, no se la va creure del tot. Després tot ha vingut bastant més rodat i lluitant s’ha guanyat el sisè mandat.

Crec que el partit hauria de ser l’hegemònic de Catalunya en els propers anys. CiU s’hauria de refundar, fer tots els possibles per guanyar l’Ajuntament de Barcelona o que necessitin els nostres vots, remuntant els resultats a la baixa de les últimes eleccions, recuperant, sobretot, els nostres abstencionistes i els perquès dels que s’han desmotivat, inclosos militants nostres.

Entre les causes que cal analitzar profundament deuen estar els pactes que hem anat fent, què n’hem tret en positiu i principalment què no hem aconseguit i on hem fallat.

Ens manca una catarsi completa per analitzar i aplicar tots els canvis que convinguin al partit, voler seguir anant fent i qui dia passa any empeny ens portarà irremeiablement a retrocedir i que el poble català deixi de pensar que som el seu partit. El Consell Nacional no realitza la funció que hauria de fer i per la qual va ser creat i a partir d’aquí la revisió de les estructures, càrrecs de dins i fora del partit, haurien de permetre aconseguir els objectius d’un autèntic partit nacionalista, tal com el vàrem fundar.

Com es pot comprovar diàriament, ens queda molta feina a fer en àmbits prou importants pel país com la normalització lingüística, la vida social habitual, molts barris del cinturó de Barcelona, en el cinema, en les publicacions periòdiques, sobretot en les de gran incidència de la població —un dels grans exemples pot ser els diaris esportius—, no tenim un setmanari editat al Principat, i ja no diguem en els camps de les noves tecnologies, sembla que només hi ha un model de telèfon portàtil amb menú català, en el camp informàtic —valorant l’esforç del nou Comissionat— no hem aconseguit tenir un servidor nostre, la majoria dels correus electrònics, inclòs el de Gencat, són amb la sigla final "es", i això que existeixen els "com", "net", "edu", etcètera; ja no cal parlar dels programes, jocs i sort que el futur estarà en l’Internet.

Quan parlo que el poble català ens accepti com a partit majoritari, sobretot en les eleccions al nostre Parlament, voldria fer esment sobre un tema que al principi i durant molts anys en el partit va tenir la seva incidència i després no sé si per passat de moda, s’ha deixat de banda la seva importància. El tema és la incidència real que tenim en la "societat civil".

El nostre país, que deu ser un dels principals en entitats de tota mena, fundacions, etcètera, crec que per la nostra pertinença a totes elles, hem quedat al marge que salvant les sectorials i encara no estem gaire actius en moltes associacions culturals, centres cívics, associacions de veïns, etcètera, i que podríem a quatre anys vista tenir una força determinada en les mateixes que ens permetessin fer arribar el nostre missatge, el que fem, el que demana la base del poble, i que no sé si arriba prou bé als nostres dirigents. En molts d’aquests camps, hi ha persones que, desencisades de la "política", en minúscula, mouen bastants fils del país des de fa temps.

Partint de les nostres dades informatitzades de les activitats dels nostres militants i ampliant-les amb els simpatitzants-votants, hauria d’haver-hi prou per arrencar tota una activitat en aquests camps citats, altres de nous i no diguem ja res del nostre jovent. No obstant, aquí ja tenim la JNC, que em sembla que també té bastants joves, com nosaltres militants infrautilitzats per la nostra causa.

Conec alguna entitat amb activitats culturals prou àmplies quinzenals que no troba recanvis a les seves baixes per edat dels membres de la seva junta directiva, i això que la militància del barri deu superar el miler d’inscrits. Si tot això es projectés a totes les comarques, barris, zones i territori nostre, el resultat hauria de ser esplendorós en poc temps; és un repte que hem de tenir en aquest any 2000.

Crec també que el proper Congrés haurà de ser força definitiu per aconseguir tot això que hi trobem a mancar i recuperar tota l’empenta dels primers anys, els esforços individuals de tantes i tantes persones; algunes per moltes diverses causes ja no segueixen al peu del canó —però també és cert que moltes vegades no s’ha fet res per resoldre-ho—, i evitar que es pogués concloure tot això amb la frase "no és això companys, no és això…". Desitjo de tot cor que l’article, almenys en això, no es compleixi.