En qualsevol cas, continua dient, era una condició que posava tothora al servei del país. "No escatimava esforços per ajudar tothom que li demanava consell, que el requeria per aclarir qualsevol dubte o que li sol·licitava la seva col·laboració. Era un home obert, dialogant i afable."

Precisament, una de les característiques que cridaven més l’atenció en Jaume Nualart era, a part d’aquesta accessibilitat, el caràcter agradós que exhibia. "Sempre tenia la rialla a la cara. Era un riure sincer que s’adeia del tot i en tot amb el fet evident que era un home autènticament feliç. Ho traspuava en cadascuna de les seves converses, actituds i iniciatives. Tenia una alegria d’ànima immensa malgrat que no va tenir precisament una vida fàcil. Havia patit sotracs importants en la seva salut i l’època que li havia tocat de viure no va ser de cap de les maneres planera. Però ho superava tot perquè tenia una triple fe en Déu, en els homes i en Catalunya."

Sociòleg de vocació, va excel·lir en una ciència que s’anava obrint pas a casa nostra, fins al punt que esdevingué una gran autoritat en la matèria, essent un dels impulsors de l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona i de l’Institut de Sociologia Aplicada, entre moltes altres activitats. Fou membre abans de la guerra de la Federació de Joves Cristians de Catalunya i, més tard, fundador de l’Orientació Catòlica i Professional del Dependent (OCPD); una organització d’Església de molta vàlua, activa i important en el seu moment, havent estat la primera que va fer una vaga sota el franquisme els anys quaranta. Entre el seu dilatat full de serveis figura, per posar un exemple, haver format part de l’organització de les Cases del Congrés Eucarístic, a Barcelona, en tant que un exponent més de la seva adscripció al món del cooperativisme, així com haver col·laborat en obres col·lectives sobre la Federació de Joves Cristians o la immigració a Catalunya.

"Justament pel que fa a aquest camp de la immigració, tinc entès —continua assenyalant Comas— que en Nualart li va ser d’un gran ajut al president Pujol en la confecció del seu llibre La immigració, problema i esperança de Catalunya, publicat per l’Editorial Nova Terra l’any 1976. Es coneixien de feia temps perquè havien coincidit en uns mateixos cercles catòlics com ara Virtelia, o en les reunions del CC, a part d’haver treballat conjuntament en altres camps. En aquestes condicions, va ser d’allò més natural que acabessin formant part d’un mateix partit polític perquè coincidien plenament en la concepció ideològica del nacionalisme personalista, essent catalanistes convençuts com eren; per més que en Nualart fos un home molt avançat en la qüestió social, en la qual posava més l’accent en el concepte de justícia que no pas en el de la caritat, la qual cosa la feia congeniar amb les arrels cristianes".

L’anada a l’assemblea constitutiva de CDC a Montserrat i la posterior activitat proselitista formen part d’aquesta militància. Així, "pocs mesos després d’haver-se constituït Convergència em va animar a fer-me militant, per bé que, paral·lelament, en Francesc Gordo també em va esperonar a donar el pas". Comas recalca que "per damunt de tot, en Nualart, en els moments bons i en els no tan bons, sempre va ser un seguidor fidel del president, al qual va servir en tot allò que va poder, per a qui mai no va tenir un no".

Posseïdor d’una gran formació humanística autodidàctica —a les persones procedents d’ambients populars els era pràcticament impossible durant les primeres dècades del segle XX accedir als estudis universitaris—, Nualart va ser en tot moment una persona que mirà de posar en pràctica la gran preocupació pels desvalguts que professava, cosa que va poder dur a terme amb la Generalitat restaurada tirant endavant el capítol dels serveis socials.

L’Antoni Comas acaba posant en relleu que "va ser un home que creà doctrina social. Moltes de les actuacions i de les idees que ell va propugnar, per bé que el país ha canviat molt en aquests darrers anys, s’han mantingut vigents en molt bona part. Els principis que va establir continuen essent vàlids, com ara allò que fa referència a la funció social que ha de dur a terme la Generalitat quant a la gent gran. Tot el que en aquest aspecte jo vaig impulsar, el que s’està fent i es farà en el futur, té les seves arrels en Nualart. Com també una de les darreres actuacions que vaig promoure com a conseller, un parell de mesos abans de les eleccions de 1999, de donar un suport tècnic, sanitari i econòmic a les famílies per tal que puguin tenir cura dels malalts d’Alzeimer a casa seva, amb vista a que continuïn vivint, mentre els sigui possible, en el seu entorn. I és que l’obra i la figura d’en Nualart tenia molt prestigi, segurament menys del que es mereixia perquè ell era molt humil, tot i que ningú, o gairebé, no arribava a la seva alçada en els temes en què intervenia. D’altra banda, en els darrers temps ell constatava que es feia gran i, consegüentment, anava deixant pas a les noves generacions, bo i practicant això de la renovació de què ara tant es parla. A tot plegat, hi afegia una gran capacitat de treball pròpia d’una generació que va tenir molt clar que tiraria endavant tan sols a partir del propi esforç, l’única manera de superar la grisor imperant. Això comportava haver de prescindir de moltes coses, no perdre el temps, dedicar-se, al cap i a la fi, a la superació personal a través del treball entès com una virtut".