Vaig viure la fundació de Convergència
des de la meva militància a Unió Democràtica de Catalunya.
Formava part de l'equip del líder d'Unió d'aleshores, l'Anton
Cañellas, i recordo que, quan ell ens va transmetre la proposta
que Jordi Pujol ens feia, tots vàrem valorar-la de seguida positivament.
Això crec recordar i no és estrany que fos així.
Teníem consciència que venia un temps diferent: anant bé,
la sortida de la clandestinitat, la democràcia..., i calia pensar
en les fórmules adequades. Una tendència a l'agrupament,
a la unitat, l'havíem après en l'antifranquisme i, concretament,
els últims anys amb l'Assemblea de Catalunya. La necessitat d'enfocar
aquell futur incert amb força: en teníem tan poca... D'altra
banda, bé que a Unió —partit no confessional inspirat
en la filosofia cristiana— hi havia una sentida preocupació
social, no és menys cert que el catalanisme hi tenia un paper preponderant.
A això, cal afegir el pes de la personalitat de Jordi Pujol, la
trajectòria del qual sabíem molt pròxima. I en el
futur immediat, amb la llibertat, amb la democràcia, ja no es tractaria
de la forja de l'antifranquisme, sinó de la de cadascuna de les
opcions polítiques catalanes, i nosaltres, els nacionalistes, sabíem
que havíem d'esforçar-nos molt per no quedar aclaparats
davant les forces d'inspiració marxista que eren indiscutiblement
hegemòniques en la clandestinitat —amb les quals, tanmateix,
havíem estat cooperant.
De l'assemblea fundacional a Montserrat no en tinc especials records remarcables. Hi vam anar, això sí, amb consciència de fundadors, no pas individualment, sinó com a partit: Unió Democràtica fundava, amb altres i sota el lideratge de Jordi Pujol, Convergència Democràtica de Catalunya. Sí que recordo que, en arribar a Montserrat, l'Anton Cañellas es va apressar a manifestar-nos la seva satisfacció per la decisió d'en Miquel Roca d'incorporar-se a nosaltres.
Tinc entès, per cert —així es va comentar en aquells moments— que el nom de Convergència va ser idea de Mn. Joan Carrera i Planas, actual bisbe auxiliar de Barcelona.
Un cop fundada CDC, tot s'anava organitzant des del nucli directiu —no recordo com en dèiem— que es reunia habitualment en el despatx d'advocat que en Miquel Roca tenia al carrer de Còrsega. Aquest nucli era constituït per Jordi Pujol, Anton Cañellas, Miquel Roca i Joan Carrera —que dirigia un grup obrer que, de fet, pertanyia també a Unió.
El següent pas organitzatiu va ser la formació d'un Secretariat Executiu que es reunia, sigui amb el nucli directiu, sigui pel seu compte, a diferents llocs —recordo un cop, almenys, a casa d'en Carles Gasòliba—. La memòria no em diu bé qui en formava part. Segurs, crec, hi eren en Gasòliba, en Miquel Sellarés, en Joan Seguí i em sembla que també en Jaume Casajoana, en Josep Castaño i en Miquel Esquirol. Per part d'Unió hi era jo i probablement algú més, potser algú del grup de Terrassa o del de Mataró.
Com a anècdota, diré que una vegada que la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya —on hi havia en Gutiérrez Díaz i suposo que en Raventós, en Comudella i, potser, l'Andreu Abelló— es reuní amb la direcció de Convergència, sempre al despatx d'en Roca, vaig sentir que en Pujol, just abans de prendre seient i amb un somriure enjogassat, es referí al "llenguatge críptic" que usàvem aleshores a la clandestinitat.
Vaig ser, segurament, el primer "alliberat" de Convergència, o sigui, la primera persona a sou del nou partit. Com que no hi havia encara gestió econòmica unificada, suposo que em pagava Unió —que és el mateix, probablement, que dir que ho feia l'Anton Cañellas personalment—, però per fer Convergència. Aquesta tasca em va dur a relacionar-me amb algunes persones interessants que recordo molt gratament. Per exemple, Francesc Ferrer i Gironès, que m'acollia a Girona, o Guillem Viladot, d'Agramunt, gran persona i excel·lent escriptor, o Vicenç Riera Llorca, prolífic novel·lista, retornat de l'exili mexicà a Pineda, que m'ajudava a fer Convergència des de la seva militància socialista —em deia, "una de les maneres de fer país en aquests moments és ajudar totes les opcions polítiques catalanes a trobar la seva gent"—. Tinc ben present també alguna sortida proselitista, per exemple a Figueres, amb en Roca.
Val la pena esmentar igualment la famosa conferència d'en Pujol a ESADE. Nerviós, però decidit, amb la plana major del PSUC entre el públic posant-li preguntes, en un context dominat pel discurs marxista del qual, per tant, calia partir... No el van pas doblegar.
Les reunions en aquella època es feien on es podia, o sigui, allà on algú que tenia un espai ens el deixava: els claretians al carrer de Llúria, Mn. Carrera a la seva parròquia de l'Hospitalet...
Ben aviat van aparèixer dins el nou partit desavinences
i malentesos que molts volíem resoldre i alguns no. Va venir la
ruptura que, una mica més endavant, aniria seguida de la coalició
permanent entre Convergència i Unió que encara dura.
