Però en Joaquim Onyós, un home d’aparença tranquil·la, moderat i discret, no s’acovardí davant la rigidesa que imposava el règim i començà la resistència pel seu compte. Aviat va tenir una primera advertència per part de la policia local quan va posar el rètol "advocat" a la porta del seu despatx. Un detall que li valdria ser vigilat de prop, sospitós d’activitats desafectes al règim. Ja des dels inicis, compaginà i assumí plenament, com a elements complementaris, els dos grans eixos del seu ideari: la fe cristiana i Catalunya. Principis que va poder posar en pràctica a partir del grup CC (Crist-Catalunya), a mitjans dels anys cinquanta, en una de les seves primeres activitats clandestines.

Els seus plantejaments ideològics, basats en el que ja aleshores es coneixia amb l’expressió de "fer país", ben segur que tenien molt a veure amb l’amistat i la col·laboració que mantenia amb Jordi Pujol. En Joaquim era al Palau de la Música el maig de 1960 quan amb motiu d’una visita del general Franco a Barcelona es programà el concert de l’Orfeó Català i un grup d’activistes tingué la gosadia d’entonar el Cant de la Senyera i escampar un fulls contraris al règim. Aquesta acció costà la detenció i processament del seu amic Jordi Pujol, acusat de ser l’instigador dels incidents. El fet d’haver de protegir la seva mare, també present en l’acte, va evitar momentàniament que Joaquim Onyós fos igualment detingut. Pocs dies després l’anaren a buscar a casa seva, però va poder escapolir-se per una reixa de la part posterior de la casa i amagar-se a Montserrat. Posteriorment, amb el seu 600 D acompanyava sovint la Marta Ferrusola a Saragossa, on era empresonat Jordi Pujol.

El seu despatx del carrer de Manlleu de Vic es transformà en un lloc de debat i de reflexió sobre la situació i el futur del país. Érem molts els joves que asseguts en els confortables sillons del seu despatx escoltàvem per primera vegada paraules d’esperança per Catalunya. Eren temps en què, per exemple, amb un grup de joves anava a cercar roses a Vilassar per muntar parades a la plaça major de Vic en la diada de Sant Jordi, sota la rígida vigilància policial. Una activitat que es portava a terme amb l’objectiu de recollir fons per als moviments de solidaritat a favor dels presos i represaliats polítics. Les seves relacions, a nivell personal, s’estenien a tot l’espectre polític i cultural antifranquista: estava molt ben relacionat amb sectors de l’Església i fins i tot amb el bisbe de Vic, el Dr. Ramon Masnou, però també podia col·laborar amb organitzacions més obreristes, com els comitès de solidaritat, controlats fonamentalment pel PSUC, o joves de les tendències radicals més diverses. Qualsevol acció encaminada a salvaguardar els principis democràtics i de defensa del país mereixia la seva consideració i el seu suport.

Fou present en la fundació de CDC al monestir de Montserrat, el 15 de novembre de 1974, que en Joaquim Onyós entenia com una ratificació i continuació de les activitats del grup CC. I a partir d’aquell moment, es dedicà de ple a la implantació del partit a la comarca d’Osona. Va tenir clar des del primer moment que, perquè CDC tingués un fort arrelament, havia de ser un partit interclassista, i tingué molt interès a cercar gent amb prestigi social, però sense oblidar persones d’altres estaments populars i fins i tot companys del seu entorn que per formació i experiència en la lluita antifranquista hom podia associar a ideologies i formes de pensar força diferents a la seva. Començà a connectar amb professionals liberals de tarannà catalanista, gent que treballava activament en el camp associatiu, agrupacions cristianes amb preocupacions socials, activistes dels barris, escoltes i moviments juvenils. I així es constituí el partit a Osona, al despatx de l’Onyós, al carrer de Manlleu, de Vic, el 14 de juny de 1976. Juntament amb els germans Onyós, hi van participar Francesc Xavier Albó, Enric Aguilar, Josep M. Casals, Pere Puig, Ramon Muntañá, Joan Sunyol, Lluís Valls i el manlleuenc Xavier Rovira. En Joaquim Onyós en fou designat delegat.

Tant en el període de la clandestinitat com en els anys de la transició compaginà la tasca d’activista més estrictament política amb l’activitat de caire cultural. I una de les seves preocupacions va ser que Catalunya pogués disposar de canals de difusió propis. Les seves bones relacions amb el Bisbat de Vic van facilitar l’aparició de mitjans de comunicació com Cavall Fort, publicació de la qual va ser un dels fundadors, o Oriflama, en la qual també va intervenir com a promotor. Més tard també va col·laborar en les campanyes de captació de petits accionistes que fessin possible l’aparició del diari Avui. I en el camp de l’activitat cultural cal remarcar la seva tasca com a membre de la Junta de la Delegació d’Osona d’Òmnium Cultural, essent una de les persones que van fer possible que en el seu moment es consolidés el projecte d’una televisió comarcal, Televisió d’Osona (TVO).

Menció especial mereix en aquella època la seva activitat dins l’Assemblea de Catalunya d’Osona, de la qual ell n’era un dels fundadors. En les reunions clandestines, sovint al bosc, el recordem arribar amb la seva elegància habitual per compartir sense complexos, amb gent sovint molt més jove, i també sovint ideològicament molt més a l’esquerra, els mateixos ideals de llibertat i de democràcia. S’adonà llavors que el PSUC era el partit més ben organitzat i que tindria un paper important en un futur proper; estava, doncs, preocupat per l’actitud que poguessin tenir els comunistes, i ateses les seves profundes arrels cristianes, no solament influí en els dirigents de la comarca perquè suavitzessin la seva posició envers l’Església , sinó que en moltes ocasions serví de pont i d’enllaç fent possible la col·laboració de grups i persones ideològicament molt distants en la causa comuna de la democràcia i Catalunya.

La seva tasca proselitista continuà organitzant trobades de grups de persones en el restaurant Can Solé, de Vic, on dirigents del partit, com Jordi Pujol, Miquel Roca o Josep M. Cullell, entre altres, ens explicaven les seves propostes i ens encoratjaven a "fer política". D’aquesta manera, el partit anà creixent, i el 4 de febrer de 1977 CDC va organitzar el primer míting polític en llibertat, després de la guerra. El teatre Vigatá, de Vic, malgrat la seva capacitat de 1.300 persones, quedà petit i s’hagueren d’habilitar altaveus als vestíbuls. Convergència Democràtica de Catalunya ja estava consolidada com el primer partit de la comarca.

Amb la mort del dictador, era evident que l’activitat política havia de prendre un gir important; l’activisme donaria pas a la política de gestió institucional o de partit, i d’una forma més o menys professionalitzada. Per uns podia ser l’oportunitat de recollir algun fruit personal de la tasca portada a terme en la clandestinitat; per altres, el reconeixement de la feina feta o simplement la continuació en un situació de normalitat. Llavors, en Joaquim Onyós va tenir una de les actituds que més l’honorà. Va reunir els principals dirigents i gent de confiança per manifestar-nos que ell no volia cap càrrec, ni dins del partit ni institucional. Va dimitir de delegat i proposà les persones que a nivell comarcal i local ell creia que podien assumir la responsabilitat de continuar la tasca iniciada. Però això no volia dir que es desentengués de l’activitat del partit, sinó que preferia continuar, ara en un segon terme, amb el compromís de treballar i ajudar en tot el que calgués. I així ho va fer: anava a plantar cartells, a fer el porta a porta, posava altaveus al seu cotxe i recorria la comarca en les campanyes electorals, anava a fer xerrades on li demanaven… Sempre vam comptar amb ell, i en els moments difícils, el seu consell mesurat i sempre en clau positiva evità molts malentesos entre la gent convergent. Ell considerava que havia complert una etapa, que particularment només entenia com un acte de servei. Una actitud que també evidencià en altres àmbits de la vida social i cultural de la comarca: incitava a l’acció, aportava tot el que estava al seu abast, i en el moment decisiu, quan la iniciativa podia sortir a la llum i hom podia esperar-ne uns resultats, ell es retirava discretament.

Tenia clar que només des del partit no es podia abastar tot el que el país necessitava, i que hi havia d’haver altres eixos d’actuació. Per això, en Joaquim Onyós va ser present en moltes i molt diverses activitats, a més de la ja esmentada a la Junta d’Òmnium Cultural: des de la Fundació Vivàrium, al Centre d’Iniciatives i Turisme, organitzadora dels Focs de Sant Joan, o l’Agrupació Sardanista de Vic, entitats que va presidir. Sempre igualment disposat a acceptar un càrrec o una responsabilitat, si se li requeria i creia que podia ser-hi útil, com a cedir-lo tant bon punt considerava que ja havia acomplert el seu objectiu.

Va ser un home amb una fe extraordinària en el seu país: "Catalunya és un país que sempre torna", deia ell. Però trencant els tòpics del catalanisme pretesament tancat en si mateix, en Joaquim era una persona de mentalitat oberta i molt sensible als temes universalistes, lluitador per l’apropament entre cultures i ètnies diferents. Fruit d’aquesta inquietud, sovint hostatjava a casa seva gent, sobretot joves, de diversos països amb qui establia intercanvis i els feia coneixedors de la nostra realitat. Sense renunciar mai als seus principis i a les seves creences, sempre va mantenir una actitud positiva, dialogant i predisposada a qualsevol tipus de col·laboració amb persones i grups de les ideologies més diverses, mentre tinguessin l’objectiu de defensar la cultura i la identitat nacional de Catalunya: tan aviat participava en activitats pròpies dels moviments cristians de base com donava suport moral i professional a joves nacionalistes de caire radical.

A la tardor de 1968 una embòlia cerebral el deixà mig paralitzat. Durant la malaltia, quan les seves facultats li ho permetien, a l’hospital o a la seva nova residència, rebia els seus amics, entre els quals no van faltar Jordi Pujol i Marta Ferrusola, als quals transmetia la seva fermesa i convicció personals, i molt especialment la seva actitud de defensa i de preocupació per l’esdevenir del jovent "de qui depèn Catalunya, vingui aquest jovent d’on vingui".

Amb el seu germà Josep li preparàrem l’assistència al sopar commemoratiu del 25è aniversari de la fundació de Convergència; i des de la Delegació d’Osona d’Òmnium Cultural també se li preparava un homenatge per la seva dilatada trajectòria al servei de Catalunya. Malauradament, pocs dies després va recaure de la seva malaltia i ens va deixar el 23 de gener d’aquest any 2000.

El seu enterrament a l’església del Carme, de Vic, va ser una manifestació de reconeixement ciutadà com poques vegades s’ha vist a Vic. A la presència de Marta Ferrusola i Oriol Pujol s’hi sumaren polítics i autoritats de Catalunya i de la comarca, així com molts representats d’altres partits, d’institucions i d’entitats. La mort d’en Joaquim ens va deixar un gran buit, i tan sols ens queda el consol de poder heretar col·lectivament un part del seu esperit patriòtic. En Joaquim Onyós, un dels fundadors de Convergència Democràtica, l’ànima i l’impulsor del partit a la comarca d’Osona, no va voler ser mai un polític de primera fila, i tanmateix la seva empremta i el seu mestratge han estat profunds, fins i tot decisius per a molts de nosaltres.