Diputat al Congrés (1977-1980) i conseller de la Generalitat provisional, és diputat al Parlament i president de la Generalitat de Catalunya des del 1980, al capdavant de la coalició Convergència i Unió, havent estat reelegit en cinc ocasions consecutives. Europeista i impulsor molt destacat de la presència de Catalunya al món, presidí l’Assemblea de les Regions d’Europa del 1992 al 1996.

Entre els llibres que ha publicat cal destacar Una política per Catalunya (1976), La immigració, problema i esperança de Catalunya (1976), Los desequilibrios territoriales en España (1978) i els dos volums d’Entre l’acció i l’esperança (1980).

Pel que fa als reculls de textos —a més dels nombrosos discursos continguts en la col·lecció institucional "Paraules del President de la Generalitat"—, són imprescindibles El pensament polític de Jordi Pujol, 1980-1987 (1988) —en edició de Josep Faulí—, Als joves de Catalunya (1988), La força serena i constructiva de Catalunya (1991), La diada nacional de Catalunya (1993), Pensar Europa (1993), Jordi Pujol/Catalunya-Espanya (1996) —en edició de Ramon Pi— i Tot compromís comporta risc (1997).

Jordi Pujol es troba en possessió d’un gran nombre de distincions atorgades per governs i institucions privades, entre les quals destaca, per la seva significació universal, la Medalla d’Or de la UNESCO.

Els objectius bàsics de CDC són la conquesta de les llibertats nacionals catalanes i el restabliment de la democràcia. Aquests dos grans objectius bàsics en pressuposen naturalment molts d'altres d'intermedis i de més immediats, i en el moment actual, no ja polític, sinó històric, de Catalunya en pressuposen sobretot un d'essencial: aconseguir que el nostre país sigui governat pels catalans d'acord amb criteris nacionals i democràtics.

És per això que diem tants cops —i que ara ho repetim— que CDC no és només i principalment un partit polític. És, vol ser, una eina per crear les condicions que facin possible que Catalunya tingui poder, tingui òrgans de govern i pugui dur a terme una política de govern. Perquè nosaltres creiem que ara el que més necessita Catalunya és un període llarg de política lingüística, de política cultural, de política escolar, de política urbanística, de política d'infraestructura social, de política industrial i econòmica, de política territorial i de desenvolupament comarcal, inspirat tot plegat en criteris catalans. Una política que per damunt de tot cerqui l’enfortiment del país i la generalització i homogeneïtzació de la consciència i el sentiment nacionals.

Pot haver-hi gent a Catalunya —i convé que hi sigui— que vagi més enllà que nosaltres en els seus plantejaments. Però la missió de CDC és la recuperació i l’enfortiment, ara, de Catalunya. Ara que el nostre país surt d'una persecució de quaranta anys, que de fet s'ha afegit a una tradicional marginació política i a una discriminació lingüística i cultural de més de dos segles, ara, el nostre país necessita continuar la tasca que va iniciar la Mancomunitat i que va continuar la Generalitat: necessita recuperar les seves institucions públiques, el poder i les facultats de govern —encara que no siguin tan àmplies com voldríem—, amb dos objectius concrets i precisos: construir el país i recuperar l’hàbit i l’ofici de l'autogovern.

Tota actitud de govern comporta l’acceptació dels condicionaments del moment, però no ha de comportar la renúncia a uns objectius més ambiciosos. CDC no renuncia a aquests objectius més ambiciosos i comprèn que hi hagi sectors en el país que no acceptin les limitacions presents. Però la nostra feina és fer ara allò que ara és possible de fer, perquè, si no ho fem, afectarà greument les perspectives del nostre país.

Aquesta característica que ha de tenir CDC d'eina de treball eficaç al servei de la Catalunya actual es compagina perfectament amb una peculiaritat del nostre partit, que és la de ser un partit de síntesi. A CDC hi ha gent diversa, és una convergència de gent diversa que ha trobat el punt d'equilibri i d'entesa que fa possible crear entre tots una eina de treball eficaç. A CDC hi ha gent que en el camp social voldria anar més enllà del que propugna el nostre programa, gent que postula una societat amb un alt grau de socialisme. De socialisme, s'entén, democràtic, en llibertat. Gent que voldria anar més enllà i que no renuncia a anar-hi, però que creu que perquè algun dia aquest objectiu seu sigui assolible cal un període de democràcia avançada com la que postula CDC. I també hi ha gent en el nostre partit que lògicament defensaria un programa econòmic i social més moderat que el nostre, però que comprèn que avui cal que Catalunya es miri d'estructurar sobre unes bases noves, més avançades. Ho comprèn per realisme, és a dir, perquè s'adona que la conjuntura històrica ho exigeix, o bé per patriotisme, és a dir, perquè s'adona que només és viable una Catalunya vàlida per a tothom, una Catalunya, per tant, en la qual hi hagi hagut una nova distribució, més justa, de la riquesa, de la cultura i del poder.

Partit de síntesi, que vol dir partit de compromís i amb vocació d'eficàcia. Compromís i eficàcia que condicionen un altre punt decisiu: la nostra formulació nacional. CDC és per damunt de tot un partit nacionalista, i justament perquè ho és s'esforça a assumir la globalitat de la Catalunya actual. Fa pocs dies ho deia a Blanes. Blanes, i Catalunya, són el país d'en Ruyra, peró són també el país de la Safa. Cal compaginar la tradició més catalanista i la problemàtica dels grans suburbis. Per això hem orientat el nostre nacionalisme sobretot cap un objectiu principal, que he esmentat suara: recuperar poder per dur a terme una política nacional catalana que faci possible "l’enfortiment del país i la generalització i homogeneïtzació de la consciència i el sentiment nacionals".

Aquest objectiu comporta una formulació pragmàtica que resta ençà del que una bona part dels militants de CDC voldria. Però aquests mateixos militants veuen clar i accepten que el ple restabliment nacional del nostre país passa per aquell període de política cultural, escolar, d’infraestructura social, etcètera, a què abans m'he referit, i que passa també per uns plantejaments que puguin ser assumits pel màxim possible de catalans, i no només per una part. Ens cal renunciar, per tant, a segons quines puntes, i ens hem de concentrar en canvi a assegurar —i posar al més alta possible— la cota d’acceptació i adhesió generals a la consciència i la voluntat nacionals.

Aquest pragmatisme al servei d'un objectiu ambiciós —l’enfortiment de Catalunya en tots els terrenys— ha de posar ara l’accent en les properes eleccions. Si els partits catalanistes no guanyen les eleccions, com podrem reclamar eficaçment l’Estatut i la Generalitat? Són unes eleccions essencials, i cal per tant vetIlar tot el que hi fa referència: llei electoral, aliances, organització electoral, etcètera. Tot això és molt més important que les maniobres polítiques o que alguns plantejaments fets encara amb criteris de fa sis mesos. El poble de Catalunya se sentiria molt més tranquil si li poguéssim anunciar la constitució d'un gran bloc polític de centreesquerra i autonomista que no pas parlant-li, per exemple, de nous organismes unitaris. Seria molt més útil a la causa de la democràcia i de la Generalitat arribar a constituir un gran bloc capaç de pesar decisivament en les eleccions, i el que cal que vigilem és que, a base de maniobres per ocupar espai polític i de declaracions sectàries, no el fem cada cop més difícil. És veritat que cal fer també altres coses —intentar negociar amb el Govern, establir les bases d'un ampli compromís nacional, etcètera—, però els militants de CDC en cap moment no han de perdre de vista el nostre objectiu pràctic i immediat: contribuir a fer que el bloc democràtic i catalanista guanyi les eleccions àmpliament, i, amb això, que conquereixi el poder a Catalunya. El poder que Catalunya necessita poder exercir.