La meva infantesa va a remolc d'Àger —ensenyament primari— i de Tremp —ensenyament secundari—. Anys quaranta i cinquanta. Àger, l’escola, la doctrina, els discursos de l’alcalde…, tot en castellà. A Tremp si fa o no fa. El senyor Sales va intentar donar una classe bilingüe i vam rebre un comunicat del governador civil de Lleida que ordenava que les classes s'havien de fer en castellà. A Àger durant un temps vàrem tenir un oficial de l’exèrcit a casa, que només recordo com una taca caqui, però avui n’he parlat amb un amic del poble i m'ha dit que el que tenien a casa seva li havia dit que li hauria de rentar la boca amb sabó perquè parlava en català...

Quan em vaig enamorar de Catalunya? He arribat a pensar que es tractà d’un enamorament sobtat provocat per una trobada al carrer amb en Pep Espar, com sant Pau caient del cavall. Però no va ésser així. Ordenant les idees descobreixo que, en els darrers cursos de batxillerat, no em vaig examinar de la Formación del Espíritu Nacional a l’institut de Lleida. Per als joves aclariré que la Formación del Espíritu Nacional era quelcom així com anar a classes de nacionalisme espanyol. M’han quedat aquelles frases tan divertides com ara "unidad de destino en lo universal; centinela de occidente; todo por la patria; una, grande i libre; antes roja que rota", etcètera. Ara em trenco de riure imaginant-me l’Alejo, al vespre, estudiant aquestes coses. Cada dia estava núvol i cada dia plovia nacionalisme espanyol, cada vegada menys a través dels anys, però disposàvem d'un paraigua, senzill, casolà, amb alguna barnilla trencada, que malgrat tot feia que no ens mulléssim.

A la mili, en un examen, ens va sortir el tema de LA PATRIA. Em vaig esplaiar explicant la meva PÀTRIA CATALANA i el que va corregir l’examen, segurament veient-hi la seva pàtria espanyola, em va aprovar.

La 3a fase de la meva formació va ésser a Barcelona, on vaig baixar, des de les muntanyes, per a estudiar per enginyer industrial. A l’Escola d’Enginyers, llavors al carrer d'Urgell, el grup que parlava en català era el que formaven la gent de poble, preocupats pel futur català de Barcelona. Llavors sí que vaig trobar el Pep Espar. Ell a les seves memòries ho explica així: "Quan ell va aterrar pel Barcelonès des de la seva vall d’Àger, havia fet algunes escaramusses pugilístiques amb això del catalanisme i el tenia present d'algunes reunions a Balaguer, on estava emparentat, crec, amb els Tena. Un dia se’m presenta al meu despatx, de La Sibèria, eren entrats els seixanta, i comencem a esgranar la situació. Ell s’acabava de radicar a Barcelona, amb una família com la dels Sumarroca, també d’aquelles terres, amb vocació reeixida amb escreix de prosperar que, sense deixar les arrels, venia a donar saba al tentacle barceloní. De fet, volia entrar en contacte amb persones i grups que es belluguessin en això del catalanisme. Jo li vaig dir: "Si vols realment conèixer algú que de veritat, de veritat, comptarà en el futur, vés a veure en Jordi Pujol, i vés-hi de part meva". En Jaume Rosell, sempre que fa el cas, em presenta com a vident."

En Xavier Vela i jo ens vàrem reunir amb en Jordi Pujol i ens vàrem incorporar a la tasca de "fer país", de refer el nostre país, que com us podeu imaginar estava bastant fotut.

Encara formen part de la meva biblioteca alguns llibres que, amb el paper engroguit pel pas del temps, degueren donar suport intel·lectual als meus sentiments, si es que això era necessari. Selecciono aquests: Notícia de Catalunya de Jaume Vicenç Vives, L’esperit de Catalunya de Josep Trueta, La Nacionalitat Catalana d’Enric Prat de la Riba i La immigració, problema i esperança de Catalunya de Jordi Pujol. Ajudat pel Faristol vaig aprendre a escriure en català, diguem que sense faltes.

"Fent País" vàrem fer moltes coses i ens ho vàrem passar molt bé. Reforçar la nostra identitat ens ajuda a viure més intensament i a ser més feliços. A partir d’aquí seguí un procés lògic i natural: "Fer País", el Barça, el GASC, CDC, eleccions del 1980, Jordi Pujol President de la Generalitat.

El Barça havia de representar un paper important en la reconstrucció del País i en la integració de la immigració. Vàrem promocionar la candidatura a la presidència de l’Agustí Montal i vàrem guanyar. Espero que algun dia se li reconegui públicament el que va fer per Catalunya. La Penya Blaugrana de Manresa, llavors presidida pel bon amic Josep Juncadella, va organitzar una trobada de penyes a Montserrat, que va servir de tapadora a l'acte formal de fundació de Convergència. L’Agustí Montal acostumava a acabar els seus parlaments a les penyes barcelonistes amb un pensament de Salvador Espriu. Un dia un president de penya el va voler imitar: "vull acabar el meu parlament amb aquelles paraules del President Agustí Montal: "Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d'aquest Poble"".

No sabria explicar els detalls de la fundació del Partit. Segur que el Pep Espar, a les seves memòries, ho explicarà amb tota classe de detalls. Sí que vull fer-vos arribar quins eren llavors i quins són ara els meus sentiments i la meva preocupació pel futur. Si no estigués preocupat pel futur no m'hauria animat a escriure.

El Partit era una eina que es necessitava per a reconstruir el País. Llavors parlàvem més de "Moviment" que de "Partit Polític". Semblava que "Partit" era més excloent, i a Convergència ens havíem de trobar bé molta gent que estimàvem Catalunya, encara que vinguéssim d'estaments socials molt diferents. M'agradarà llegir a algú que ho expliqui bé. La meva memòria és un cementiri i no m'hi veig en cor i el meu pensament té molt poc suport intel·lectual, simplement perquè no el necessita.

Treballàvem junts amb la gent d’Unió i amb els del Reagrupament. I també amb els del PSUC i del PSC.

Han passat 20 anys de govern de CiU i s'han fet moltes coses ben fetes: carreteres, hospitals, escoles, instal·lacions esportives, etc. Són molt importants aquelles que reforcen la nostra personalitat o si voleu la nostra nacionalitat: TV3, el diari Avui, el Museu d’Història de Catalunya, etc. Però la més important de totes ha estat aconseguir la convivència a la nostra societat. També hi han col·laborat els partits, especialment el PSC i el PSUC. Els catalans han donat la confiança a Jordi Pujol perquè liderés el govern de Catalunya durant 25 anys, fent realitat la "visió" que fa anys va tenir Pep Espar. El President Pujol ha aconseguit que la resta d'Espanya, Europa i el món que ens coneix, respectessin Catalunya, fet que no sempre ha estat ben vist pels espanyolistes, que ens volien veure com el seus súbdits.

Però hi ha coses que no hem fet prou bé. El 13 de març hauríem de començar a fer una anàlisi amb profunditat, i sense por, d'aquelles coses que no hem fet prou bé durant aquests anys de govern de CiU, per a corregir-les durant aquest mandat. El poble de Catalunya ens ho agrairà. El nostre electorat accepta que un altre partit s’equivoqui, però a nosaltres no ens en perdona ni una. I això ho hem de tenir en compte. Hem de treballar molt i fer-ho bé, al servei d'aquest poble. Quan fèiem país (el Cavall Fort, campanyes d’eleccions, etc.) amb el bon amic i patriota Josep Tremoleda, aquest deia: "no som amateurs, som professionals que no cobren". Ara, afortunadament, disposem de bons professionals que, lògicament, cobren. Tenim tres anys i mig, començant seriosament el 13 de març, per a corregir les tasques de govern que no hem fet prou bé i per a rejovenir el Partit.