|
"En la constitució de Convergència (a part de la por
o, si voleu, de la precaució) sí que recordo que estava
convençut que participava d'un fet molt important i que de ben
segur tindria coses a dir en el futur del país, per una raó
fonamental: hi havia un líder que actuava des de molt temps enrere
en l'acció cultural i política en el país i fora
del país i que ja es veia, en aquell temps, que seria clau en la
reconstrucció de les nostres institucions i del nostre país.
M’estic referint naturalment al president Pujol."
Se'm demana que expliqui
com vaig arribar a l'assemblea fundacional del Partit i, pensant-hi ara,
després de vint-i-cinc anys i quan la memòria ja falla molt,
explicaré no només com vaig arribar-hi, sinó també
les raons i circumstàncies que m'hi van portar.
Vaig néixer el 1933
a Llimiana, un petit poble de la Conca de Tremp, en el si d'una família
pagesa. L'any 1936 ens varen deportar a l'Aragó, amb altres famílies
del poble, i allà vàrem estar un any.
En un poble petit i vivint
a pagès, jo només sabia parlar català. Però
a l'escola vaig tenir mestre castellà. I així fins a acabar
el batxillerat, que vaig fer a Tremp, sense haver escoltat ni llegit una
sola paraula en català.
Si és veritat que
"jo sóc jo i la meva circumstància", s'ha de tenir en compte
que en aquella època no hi havia mitjans de comunicació
i que més endavant, quan la ràdio va entrar a moltes cases
—ja que en els pobles petits la gent no llegia els diaris—,
tots els mitjans varen ser controlats absolutament pel Govern. Aquesta
és la "circumstància" en què va viure la major part
de la joventut de l'època.
Després del batxillerat
i el que en aquella època se'n deia Examen de Estado, vaig
anar a la universitat i vaig començar a treballar per guanyar-me
la vida i poder-me pagar els estudis. Fins als vint-i-cinc anys, he de
dir que no vaig tenir consciència de pertànyer a una nació
que té la seva història, la seva cultura i una llengua pròpies,
com qualsevol altra nació. I a la casa on vivia a pensió,
vaig començar a llegir els primers llibres escrits en català.
Sens dubte que jo havia parlat
sempre en català, però totes les circumstàncies viscudes
en aquells anys havien fet que perdéssim la consciència
de ser plenament catalans i també que no ens adonéssim que
calia treballar per defensar la nostra identitat perduda com a poble i
com a nació.
Cal tenir també en
compte que aquells anys, fins als seixanta, varen ser anys de moltes dificultats
econòmiques i que la gent tenia una primera i essencial preocupació,
que era treballar per viure, i aquesta va ser una altra circumstància
fonamental, que va fer que arribéssim a una pèrdua de consciència
nacional molt important.
A partir de l'any 1958, la
relació amb altres companys, que, com jo mateix, també s'adonaven
que ens intentaven anul·lar i que era necessari lluitar contra la
dictadura que ens havia pres les llibertats, va fer que estigués
disposat a treballar i participar en tot allò que ens portés
a la recuperació de la nostra identitat i a la lluita contra la
dictadura.
Vaig tenir la sort de conèixer
Josep Tremoleda (EPD), gran persona i gran patriota, i als vespres col·laborava
a fer Cavall Fort. Després, amb molt d’esforç,
fins i tot econòmic, ja que no hi havia diners, vaig col·laborar
amb en Josep Espar en iniciatives com la Nova Cançó, la
Cova del Drac i altres.
Cal dir que no només
hi havia l’esforç i la col·laboració de gent que,
com jo, actuàvem com a guerrillers allà on fes falta, sinó
que també hi havia gent que amb diners i amb moltes precaucions
per part seva, ajudaven, promovien i donaven suport a totes aquestes
accions.
A mesura que passaven els
anys, vèiem la fi del franquisme més a prop (o ens imaginàvem
que estava a prop) i això ens animava a seguir.
Ja a finals del seixanta,
les actuacions que fèiem, tenien més un caire polític,
i aquí sí que ja érem a l'inici del que, en el meu
cas, m'havia de portar a la fundació de Convergència.
Abans de Convergència
(si la memòria no em falla) havíem format un grup que es
deia GASC (Grup d'Acció al Servei de Catalunya). Les reunions,
sempre clandestines, es feien a diferents llocs: des de parròquies
a cases particulars, cases de camp o oficines d'empresa. Aquest grup,
ja enfocat a treballs per a un canvi polític que, repeteixo, tots
vèiem molt proper i també, cal dir-ho, amb moltes més
dificultats i problemes dels que després hi van haver, va ser,
per a mi, el que va portar fins a la fundació de Convergència
com a partit.
L'any 1974 no tant, però
jo recordo que totes les actuacions i reunions, fossin del caire que fossin,
a part de la il·lusió que produïa participar-hi, anaven
també acompanyades de grans precaucions, i si volen fins i tot
de por, ja que en aquesta època ja tenia una família per
mantenir, i que la policia —que tots pensàvem que ens tenia
fitxats— et detingués, mai no sabies fins a quin punt podria
portar conseqüències greus, sobretot, repeteixo, per a la
família, que, en el meu cas i per estalviar-los patiments, mai
varen saber de les meves activitats polítiques i sí que
coneixien les de tipus cultural.
En la constitució
de Convergència (a part de la por o, si voleu, de la precaució)
sí que recordo que estava convençut que participava d'un
fet molt important i que de ben segur tindria coses a dir en el futur
del país, per una raó fonamental: hi havia un líder
que actuava des de molt temps enrere en l'acció cultural i política
en el país i fora del país i que ja es veia, en aquell temps,
que seria clau en la reconstrucció de les nostres institucions
i del nostre país. M’estic referint naturalment al president
Pujol.
Encara que érem pocs
i que en totes les reunions i tots els actes ens trobàvem sempre
més o menys els mateixos, no sé per què tenia la
impressió que darrere hi havia molta gent i que d’aquella
il·lusió i d'aquell entusiasme que teníem nosaltres
en participava una bona part del país.
Les ganes d'acabar amb la
dictadura, d'avançar en la reconstrucció del nostre país
i de superar el problemes que pressentíem que tindríem ens
feia treballar amb força, il·lusió i entusiasme.
Recordo que hi havia un problema
que consideràvem potser el més important i que teníem
sempre present. Era el fet de pensar què calia fer per integrar
tota aquella immigració que en els anys anteriors ens havia arribat
en gran nombre i que si no aconseguíem integrar-la podia arribar
a ser un escull que fes impossible resoldre tots els altres problemes
que com a país teníem i patíem juntament amb ells.
L'arribada d'aquesta immigració
va ser tan massiva i va estar tan mal feta (sense que nosaltres
poguéssim intervenir-hi) que ja vèiem que seria un problema
molt greu de cara al futur i que els guetos (en aquells moments de barraques)
que s'havien format, no només a l'extraradi, augmentarien.
Havíem d'aconseguir
que se sentissin nous catalans per ajudar-nos també en les nostres
reivindicacions com a poble.
La il·lusió,
l'esforç, la dedicació i en definitiva la militància
d'aquells primers temps varen ser per a mi extraordinaris i els recordo
amb gran satisfacció i sens dubte que amb enyorança, entre
altres coses perquè eren anys de joventut.
Ja he dit abans, que eren
temps de precaucions, perquè tot i que la dictadura en aquells
temps era més "dictablanda" encara no havia mort. La gent
i tots els companys que militàvem al partit, diria que actuàvem
amb la mateixa dedicació, depenent del temps que ens deixava lliure
la nostra feina, i trèiem hores a la família, a la nit o
a les festes.
En resum, en aquells moments
érem un partit de militants, disposats a fer el que calgués,
sense pensar en res més que no fos que érem pocs, que calia
eixamplar la base de la militància i situar-se en el màxim
de llocs possibles de la incipient vida política, associativa i
cultural d'aquells moments.
La falta d'experiència
pel que fa a la vida política, ja que no l’havíem pogut
practicar mai, no ens feia ni plantejar que aquella militància
i aquell esforç acabaria al cap dels anys en un partit estructurat,
un partit més de quadres, on la militància tindria un altre
paper, una altra tasca a fer que seria molt més passiva, i que
l'estructura de l'aparell del partit la substituiria en bona part.
Una feina important de la
militància en els primers temps era augmentar el nombre de militants
per ser presents al màxim nombre de llocs possibles, però
he de dir que augmentar el nombre de militants no era una feina fàcil.
La gent encara tenia por, sobretot la gent gran, que tenia el record de
la guerra i no volia definir-se per una opció política pel
que pogués passar.
A les nits procuràvem
fer reunions que convocava algun militant o simpatitzant a casa seva i
anàvem a allò que en dèiem "predicar". També,
com podíem, exposàvem la necessitat que la gent es definís,
que ens ajudés i que col·laborés en la feina de reconstruir
el país des del nostre partit, que tots teníem clar que
primer i essencialment era un partit nacionalista i socialment estava
a prop del que en aquells moments en dèiem una socialdemocràcia
(com per exemple la de Suècia).
Hi havia altres partits que
portaven ja anys d'actuació en la clandestinitat i que tenien unes
bases d'una militància extraordinària, com per exemple el
PSUC i altres partits marxistes leninistes, que en aquells moments eren
diversos. Però, excepte el PSUC, que era un partit fort i organitzat,
els altres eren més unes sigles que altra cosa.
El PSC, el PSC (Reagrupament)
i el PSOE eren també organitzacions importants, però
estaven lluny de la força i la militància que tenia el PSUC,
que te'l trobaves a tot arreu.
Cal dir que, en aquells anys,
el PSUC, el PSC i en general tots els partits d'esquerra, varen
fer una tasca molt important, tant per acabar amb la dictadura i assolir
les llibertats, com per defensar la identitat de Catalunya. Sense el seu
nacionalisme militant, hagués estat molt més difícil
el problema de la integració de la immigració i no
s'hauria pogut fer l'Assemblea de Catalunya, que en aquells anys va ser
essencial.
En aquella època,
conquerir les llibertats nacionals de Catalunya i arribar a tenir l'Estatut
d'Autonomia i el Govern de la Generalitat, eren reivindicacions de tots
els partits. Malauradament, des del meu punt de vista, al llarg dels anys
aquella prioritat en alguns casos es va anant esvaint, varen pesar molt
més les qüestions de tipus social i ens vàrem quedar
més sols en la defensa de la nostra identitat nacional.
En definitiva, vaig prendre
consciència que érem un poble al qual havien intentat aniquilar
i em vaig posar a treballar en tots els camps que podia i quan la feina
em deixava lliure per aportar el meu gra de sorra en les tasques de reconstrucció
nacional, tenint sempre en compte que també era important fer la
feina de cada dia ben feta.
Cal tenir present que, en
aquells moments, la tasca de reconstrucció nacional tenia per a
mi dos dificultats fonamentals. La primera era l'ocupació de Catalunya
per les forces de l'Estat, que va crear durant molts anys por i moltes
prevencions a la gent del nostre poble per les conseqüències
de tot tipus que podia tenir si et fitxaven com a nacionalista actiu.
La segona, i per a mi més important que la primera, era la pressió
que es feia des dels grups mediàtics de l'Estat, que dia darrere
dia difonien el missatge nacionalista estatal. Aquest missatge tenia com
a fi primordial aconseguir crear un univers espanyol per acomplexar, ridiculitzar
i minimitzar la voluntat de construir la realitat nacional de Catalunya,
presentant els altres nacionalismes (dits separatismos) com la
causa de tots els mals passats i futurs de la nostra societat.
Aquella situació d'opressió
i d'intent d'aniquilació de la nostra identitat la vàrem
superar més o menys bé. Avui que tenim l'Estatut d'Autonomia,
el Govern de la Generalitat i molt més del que en aquells moments
tan difícils podíem somiar, correm per a mi, el greu risc
de la complaença, de pensar que ja hem arribat, que no cal seguir
lluitant per aconseguir la plena llibertat nacional, que encara no tenim
ni de bon tros.
No només per aconseguir
la plena llibertat i identitat nacionals, també per mantenir-les
en un futur, caldrà seguir lluitant, tot i acceptant la societat
moderna, amb tots el canvis i transformacions que comportarà en
el camp tecnològic, polític, social i també, com
en els anys de la dictadura, en el dels mitjans de comunicació.
Les noves tecnologies, els
nous mitjans de comunicació, són una gran oportunitat per
a nosaltres, una oportunitat que no hem de deixar passar, i hem de ser
capdavanters en aquesta transformació, però de la mateixa
manera que són una gran ocasió que hem d'aprofitar, poden
ser un risc enorme que pot, a nosaltres i a altres cultures minoritàries,
portar-nos a una situació de marginalitat. Les nostres escoles,
que han de formar la nostra joventut amb aquestes noves tecnologies i
mitjans de comunicació, els han de formar també i alertar
dels perills i riscos que comporta el fet de perdre o de recular en la
nostra identitat.
Avui el nostre país
encara té la necessitat de lluitar perquè tots els seus
homes i dones acceptin, primer, i lluitin, després, per mantenir
la seva identitat, tenint molt en compte que el poder no només
està a Madrid; està i estarà, cada dia més,
a Brussel·les, a Estrasburg i a Washington.
Les societats demogràficament
dèbils com ara la nostra (i en aquest sentit també
ho és la resta de l'Estat) cal que siguin molt fortes per assimilar
aquestes noves tecnologies de comunicació (Internet entre d'altres)
i des de l'escola, repeteixo, hem de formar la joventut en aquestes noves
tecnologies, tècnicament, però també culturalment.
Se'ns ha presentat sovint
com un país de botiguers, de senyors Esteve, que érem incapaços
de crear grans empreses, de conquerir grans mercats i que només
teníem com a objectiu ser els amos a casa nostra, que això
ja era suficient, sempre que el nostre veí anés més
malament que nosaltres.
Sense voler dir, ni molt
menys, que ho fem tot bé i que no tenim problemes, cal tenir sempre
present que una nació sense Estat, com som nosaltres, és
molt difícil que pugui avançar en la seva internacionalització.
Avui, sens dubte, no és
possible crear aquell mateix esperit, aquelles ganes de lluitar i aquell
esforç que tenien tots els militants que ens anàvem apuntant
al partit.
Desitjo que aquella situació
no es torni a repetir mai més, però avui correm el risc
de creure'ns tots plegats que la feina ja està feta o que correspon
fer-la als altres.
En aquells moments, la militància
en el nostre partit era important, però també ho era en
els altres partits que hi havia i, sobretot, era extraordinària
en els que es definien com a eurocomunistes.
Després de tots aquells
anys de lluita vàrem tenir la sort de veure'ns, per fi, recompensats
amb l'arribada de les primeres eleccions lliures. El resultat per a nosaltres
no va ser gens satisfactori, però vàrem seguir lluitant
fins al triomf de l'any 1980, que va portar el nostre president i líder
Jordi Pujol al Govern de la Generalitat, mantenint-se fins avui.
Per acabar els meus records
vull dir que, com sempre a la vida, no totes les il·lusions
ni totes les esperances que havia posat en el futur pel que lluitàvem
s'han acomplert.
Sens dubte estem molt lluny
de les nostres aspiracions i necessitats d'autogovern i ara, amb el pas
dels anys, es veu més difícil del que llavors ens imaginàvem,
jo no sé si és també per manca d’exigència
per la nostra part.
En un altre sentit en què
no s'han acomplert les esperances que en aquells moments teníem
és en el funcionament de la nostra Administració. Cal tenir
present que nosaltres vàrem heretar una Administració amb
uns funcionaris i un estil de funcionament determinat, però no
hem aprofitat l'ocasió per fer-la més dinàmica, més
reduïda i més eficient. Aquest és un gran repte i un
greu problema que tenim nosaltres i tot Europa.
Un altre repte que com a
país teníem i seguim tenint és el de la plena integració
de tota la gent que viu i treballa a Catalunya. Cal avançar molt
més en l'acceptació per part de tothom de la nostra llengua
i la integració en la nostra cultura.
En aquests anys que portem
de Govern de la Generalitat restablert no s'han produït problemes
de fractura o de divisió profunda en la nostra societat, per més
que alguns, amb gran inconsciència, ho hagin intentat. Aquest era
i és un punt fonamental que cal preservar, però hem de seguir
treballant perquè tots junts ens sentim com un sol poble que vol
lluitar per seguir endavant i, encara que demogràficament petit,
vol preservar la seva identitat, no només més enllà
dels Pirineus (com dèiem abans), sinó també arreu
del món. I jo espero que així serà.
|
